Una de les coses que sempre he cregut és que un ha d'intentar obrir portes sempre, per a tot, per a la creativitat, per a l'amistat, per descobrir que s'amaga darrera d'algun lloc.
I això intento ensenyar sempre al meu alumnat, a les persones amb les que treballo més de tu a tu... Es possible que algun cop (o moltes vegades) ens faci por obrir una porta nova, perquè mai sabem que s'amagarà al darrere... però si per culpa de la por no fem aquest pas, resulta que estarem tancats sempre en una mateixa habitació, en un mateix espai, en un sense sentit continu, esperant qui sap qui, qui sap què... De fet, un cop oberta una porta, si no ens agrada allò que hi descobrim al darrera sempre estem a punt de tancar-la un altre cop, no crec que ningú alliberi tots els mals del món (com va fer Pandora amb la seva caixa) pel simple fet d'obrir una porta... Però si no l'obrim no sabrem mai què s'hi amaga... és possible que no hi acabem trobant res, i molts cops igual l'obrim i descobrim que hi ha coses que no ens interessen... però no hem de tenir panic a obrir noves portes a la nostra investigació, a la creació, o a la descoberta de la nostra potencialitat...
Es molt semblant al que sempre he dit en questió de viure la vida, un ha de pujar al tren que li passa pel davant quan té la oportunitat, si no ens agrada el que hi trobem durant el recorregut, sempre tenim l'opció de baixar en la següent estació, però si no pugem al tren és possible que algun cop (més endavant), ens acabem lamentant de no haver-hi volgut pujar i llavors ja no hi serem a temps.
