Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 15 de desembre del 2011

COMENÇA AVIAT LA TEMPORADA DE TALLERS AMB ESPECTADORS

Després de Festes començarà la nova programació del Teatre de l'Escorxador i, com a tot arreu, segurament serà una programació d'estisorada, però la gent que movem l'art i la cultura i ens movem en el terreny de la creació hem de ser conscients que a nosaltres ens pertoca continuar creant, decidint el que volem, emocionar-nos.
Els polítics passen igual que les tempestes, però els i les artistes perdurem...
És molt important que totes les persones espectadores -a les que Cesc Gelabert considera artistes- també perdurin... com podem fer-ho ? bé només cal pensar en que tenim per oferir... no demanar... NO DEMANAR!!!
Nosaltres oferim tallers amb el públic... i penso que cada cop més serà un públic VULNERABLE i OBERT/RECEPTIU... ACTIU en definitiva... això no cal dir-ho... Voldreu formar part de la Comunitat que està a punt de començar ???

Benvingudes a DIE GEMEINSCHAFT 12/02.

dijous, 8 de setembre del 2011

OBRIR PORTES

Una de les coses que sempre he cregut és que un ha d'intentar obrir portes sempre, per a tot, per a la creativitat, per a l'amistat, per descobrir que s'amaga darrera d'algun lloc.
I això intento ensenyar sempre al meu alumnat, a les persones amb les que treballo més de tu a tu... Es possible que algun cop (o moltes vegades) ens faci por obrir una porta nova, perquè mai sabem que s'amagarà al darrere... però si per culpa de la por no fem aquest pas, resulta que estarem tancats sempre en una mateixa habitació, en un mateix espai, en un sense sentit continu, esperant qui sap qui, qui sap què... De fet, un cop oberta una porta, si no ens agrada allò que hi descobrim al darrera sempre estem a punt de tancar-la un altre cop, no crec que ningú alliberi tots els mals del món (com va fer Pandora amb la seva caixa) pel simple fet d'obrir una porta... Però si no l'obrim no sabrem mai què s'hi amaga... és possible que no hi acabem trobant res, i molts cops igual l'obrim i descobrim que hi ha coses que no ens interessen... però no hem de tenir panic a obrir noves portes a la nostra investigació, a la creació, o a la descoberta de la nostra potencialitat...
Es molt semblant al que sempre he dit en questió de viure la vida, un ha de pujar al tren que li passa pel davant quan té la oportunitat, si no ens agrada el que hi trobem durant el recorregut, sempre tenim l'opció de baixar en la següent estació, però si no pugem al tren és possible que algun cop (més endavant), ens acabem lamentant de no haver-hi volgut pujar i llavors ja no hi serem a temps.

COMENÇA UNA ALTRA TEMPORADA

Aviat començarem una altra temporada dels tallers amb el públic en el teatre de l'Escorxador, i cal començar a escalfar els motors... De nou la cosa promet !!
D'altra banda comencem amb la Maite Ojer una nova experiència, que seran debats sobre Art i Cultura... no us perdeu les notícies !!! El meu cap comença a posar-se en funcionament de nou... i la comunitat comença a caminar.

dijous, 14 de juliol del 2011

RESISTÊNCIA I RIURECRÀCIA (Manuel Molins)

En El Público de García Lorca es fa una divisió entre el teatre sobre l'arena i el teatre sota l'arena. El primer és un teatre convencional, potser inevitable i necessari, però adequat a les expectatives i exigències d'un públic burgès i petitburgès que considera les activitats artístiques com a manifestacions socials on lluir roba, poder, pedanteria o enginy. Un públic clarament reticent a prendre l'art com a compromís i vivència íntims.

Per contra, el teatre sota l'arena és com un riu secret, una mena de mar invisible i vivificant que banya tots aquells, públics i creatius, que tenen l'aspiració d'esdevenir poetes en la festa compartida de la creació d'un món divers i diferent.

El teatre sobre l'arena actua de dalt cap avall i és el teatre de la programació política i empresarial interessada, mentre que el teatre sota l'arena va de baix cap amunt i és el teatre dels qui, sense exhibicionismes imbècils, tracten de fer-se a si mateixos i en col·lectivitat com a membres crítics i exigents.

El teatre sobre l'arena ens mostra i planifica el que li convé al poder o al negoci, i el teatre sota l'artena tracta d'obrir noves portes i camnis en l'expressió i reconeixement del sentiment, l'ètica i la sensibilitat... Això no obstant, la contraposició no pot ser absoluta.

¿QUIÉN ES EL PÚBLICO Y DÓNDE SE ENCUENTRA?

Yo vengo a ser lo que se llama en el mundo un buen hombre, un infeliz, un pobrecillo, como ya se echará de ver en mis escritos; no tengo más defecto, o llámese sobra si se quiere, que hablar mucho, las más veces sin que nadie me pregunte mi opinión; váyase porque otros tienen el de no hablar nada, aunque se les pregunte la suya. Entremétome en todas partes como un pobrecito, y formo mi opinión y la digo, venga o no al caso, como un pobrecito. Dada esta primera idea de mi carácter pueril e inocentón, nadie extrañará que me halle hoy en mi bufete con gana de hablar, y sin saber qué decir; empeñado en escribir para el público, y sin saber quién es el público. Esta idea, pues, que me ocurre al sentir tal comezón de escribir será el objeto de mi primer artículo. Efectivamente, antes de dedicarle nuestras vigilias y tareas quisiéramos saber con quién nos las habemos.

Esa voz «público», que todos traen en boca, siempre en apoyo de sus opiniones, ese comodín de todos los partidos, de todos los pareceres, ¿es una palabra vana de sentido, o es un ente real y efectivo? Según lo mucho que se habla de él, según el papelón que hace en el mundo, según los epítetos que se le prodigan y las consideraciones que se le guardan, parece que debe de ser alguien. El público es «ilustrado», el público es «indulgente», el público es «imparcial», el público es «respetable»: no hay duda, pues, en que existe el público. En este supuesto, «¿quién es el público y dónde se le encuentra?”

(Mariano José de Larra)

divendres, 20 de maig del 2011

COREOGRAFIA URBANA 1


Fa un parell de setmanes vaig trebabllar amb un grup de joves una PERFORMANCE, no sabien el què era, no sabien (jo tampoc) on aterraríem, però finalment aconseguim crear una cosa molt xula... Resulta excitant que et trobis amb persones amb les que sintonitzis d'una manera o altra, amb aquestes noies i nois joves he descobert que em queden moltes coses per fer, molt camí teatral per recorrer, però que cal fer un recorregut pels territoris de frontera, moltes gràcies a totes i tots els joves que vau participar en el meu taller de la trobada per oferir-me una estoneta de redescoberta de mi mateix... Hi continuaré treballant per a futures mogudes amb joves i potser també amb el públic. Gràcies Marta per oferir-me la possibilitat de fer aquest taller sense saber què era !!!!

dilluns, 9 de maig del 2011

EL PODER DEL SILENCI

Una mirada i un somriure, i m'abandono a qualsevol cosa que em demanin... em donen una clau i m'obren el seu habitacle, em conviden a beure un suc de no sé ben bé massa bé què, i a ballar amb una música deliciosa, i a jaure de peu, per observar un petit i dolç espectacle de titelles, mentre vaig viatjant per aquest receptacle on instal·len petits trossos de la seva vida...

 
al final, una noia m'acomiada a la meva sort amb una mirada entre trista i agraïda, i surto a l'aventura amb un abric i una maleta, sense saber on anar. Sóc un exiliat més de Kamchàtka. I ningú em diu què he de fer. Això és el poder del silenci.  www.kamchatka.cat/

dimarts, 3 de maig del 2011

EL LLOC DE L’ESPECTADOR

La majoria dels articles sobre Teatre evoquen una obra, un/una intèrpret, un director o directora, eventualment un dramaturg/-a, però poques vegades es refereixen a les espectadores i els espectadors. Tot i que sense aquesta figura el teatre no existeix. Des del punt de vista dels professionals, sobre l’escena, hi ha el fons, dreta i esquerra del públic, (o com diuen els francesos, la cort –dreta– i el jardí –esquerra–)  i la molt misteriosa i sempre canviant «quarta paret». Un mur construït d’anonimats dotats d’un poder estrany: aquell espai que ens pot fer estimar o no el nostre treball d’espectadors i, per tant, assegurar-nos o no l’èxit.

Si més no, aquest és el repartiment que coneixem avui dia. Si poguéssim viatjar en el temps i veure una de les peces de Shakespeare quan es van crear per primer cop, fora tot un altre entorn el que ens envoltaria. Si en forméssim part, estaríem a la platea dempeus durant tota la representació – i, per ajudar-nos a mantenir la distancia, podríem tenir algunes coses de menjar i beure, així com algunes amistats amb les quals podríem discutir i comentar la història. Si fóssim persones notables, estaríem en una llotja molt més ocupats a ensenyar-nos a nosaltres mateixos que a mirar com actuen els/les comediants. I si fóssim veritablement afortunats, potser se’ns hauria ofert el luxe de la llotja just al damunt/davant, en la qual hauríem pogut jugar a cartes amb els nostres i enraonar sobre els darrers rumors de la cort a la vista de tots, mentre Romeu es moria d’amor per Julieta.

“Espectadors condicionats”
Un espectador de 2010 s’espantaria en una representació del segle XVII, com a la inversa, un espectador d’aquella època no comprendria res del silenci casi religiós que es fa avui a les sales de teatre. En la nostra cultura, estem no només condicionats per saber com comportar-nos en un teatre i, en part, condicionats per apreciar o no allò que hi veiem.
Per exemple, són nombrosos els espectadors que pensen que és normal que les tragèdies clàssiques amb els llargs alexandrins de Racine o Corneille son una mica avorrides. En certa manera, la seva educació els fa creure que alguns dels sospirs qui se’ls escapen són el signe de que han assistit a l’espectacle àrid i difícil que esperaven veure – la veritable cultura no esta feta – segons deien – més que per divertir. No és pot més que  lamentar amargament aquest fenomen, aquesta mena d’avorriment acceptable i acceptat, molt ben descrit per Peter Brook en el seu assaig L’Espai buit. Car si un clàssic ens fa sospirar d’avorriment, no ens confonguem: és perquè ha estat mal interpretat, ou mal dirigit, o tots dos. Recordem allò que deia Jean Anouilh : «Una obra de teatre serveix per donar feina al comediant i plaer a l’espectador. » Una obra que adorm est un espectacle que o bé no ha estat prou treballat o bé ha estat mal treballat, no ens molestem en fer justificacions pseudo-intel·lectuals que alguns ens voldrien fer engolir.
Un intercanvi actiu
Com que el teatre és un espectacle viu,  ens fa viure emocions. No importa que sigui l’alegria, la tristesa, la revolta, el desig, la ira o l’amor: el teatre parla tant al nostre cor com al nostre cervell. Es per això que la nostra escolta, que es vol respectuosa amb el seu silenci, és potser qüestionable. Sense caure en els excessos dels jugadors de cartes elisabetians, per quina raó l’espectador hauria de forçar-se a contenir les seves emocions ? Si algú riu ja sigui o no d’una manera poc oberta, com és que casi sempre hi ha altres persones que faran els «xit!» o es giraran? De la mateixa manera que nosaltres sentim els actors i les actrius, també ens senten a nosaltres, i quines més belles respostes els podem oferir que les nostres reaccions al seu art ? Els actors i les actrius s’adonen llavors que la sala està atenta, però tots us ho diran: és una sala reactiva la que els electritza i els fa créixer. Perquè llavors s’hi instal·la l’intercanvi, i la quarta paret es revela i esdevé una part integrant de la representació.
L’espectador no té doncs, un rol passiu, més aviat al contrari. No solament és una persona única i una mateixa representació podrà ser percebuda de manera diferent per cada membre del públic, sinó que les seves reaccions poden influir sobre la experiència dels/les intèrprets. Aquests si que saben reconèixer el silenci carregat d’un públic suspès als seus llavis i als que el cop sec del seient que es solapa sempre que un abandona la sala.
Els espectadors i espectadores tenen, però, un moment d’expressió que els està particularment reservat: la salutació. Entre la ovació de peu i els xiulets i uuuhs de desaprovació, hi ha tot un pannell d’aplaudiments reveladors: tímids, dispersos, polits, calorosos, desbocats… Però tornem als extrems: si un veu algun cop al públic aixecar-se com una sola persona per mostrar el seu entusiasme, és molt estrany sentir xiulets i uhhs de desaprovació al final de representació. Es perquè els espectacles poques vegades són tan dolents? Malauradament no. És molt més probable que sigui a causa d’una certa « bona educació » que frena les reaccions. I per tant, com ens confiava un director d’escena endurit: « Quan un espectacle és dolent, fins i tot si són amics, jo poso un punt d’honor si xiulo al final. Sinó, jo no estic sent honest i jo no li faig cap bon servei. Et llavors, al menys, quan aplaudeixo, saben que m’ha agradat realment.» Si els espectadors esperem una representació més veritable que la natura dels comediants, no se’ls hi deu com a contraprestació la nostra sinceritat? Hauríem de ser veritables a l’hora d’explicar allò que hem sentit de debò, com una marca d’integritat i de respecte -cara a cara- del treball de l’altre.
Al final, el lloc de l’espectador està al centre del teatre: és per ell que tot ha estat posat en lloc, és a ell a qui cerquen de seguir les persones que estan damunt de l’escenari i és ell qui té el darrer mot. El darrer mot que nosaltres deixem de part nostra a un lluminós Oscar Wilde:
«És l’espectador, i no la vida, allò que l’art reflecteix realment.»


Traducció d’un article de Delphine Kilhoffer publicat el 3 de Maig de 2010 a "Sur le fond, Théâtre"

dijous, 28 d’abril del 2011

LA RAÓ DE PERQUÈ SÍ !

Quan ens enfrontem amb la creació contemporània (la que s'està fent ara, punt!!!) sorgeixen una gran quantitat de problemes:
1- la quantitat de llenguatges que s'utilitzen en arts en general,
2- la quantitat d'idees que estan en la base d'aquests llenguatges,
3- la manca de preparació del públic per poder assimilar la immensa quantitat de tendències artístiques que han anat sorgint des de meitats del segle passat,
4- el terreny que a la creació artística han manllevat el cinema i la tele, que després ens estan ensenyant a no pensar i, sobre tot, ens han ensenyat a no sentir, ens han tornat insensibles, morts d'emocions,
5- i la feixuga sensació que, per la nostra banda, percebem les/els artistes d'haver d'explicar sempre els camins de la nostra creació.


Per poder lluitar contra tota aquesta mena de tirania, el que cal és que els/les artistes ens dediquem a crear perquè sí, perquè volem crear... ja vindran al darrere altres que analitzin i expliquin (si volen i si cal) els camins de la nostra creació.

dimecres, 27 d’abril del 2011

CAP DE SETMANA DEL PÚBLIC

Quan les coses surten bé sempre es poden exportar. Després dels tallers amb el públic i dels espectacles amb valor afegit, faig una proposta al regidor de cultura d'Artesa de Lleida per dur a terme un taller amb el públic del seu poble, on tenen una programació generosa també. Després de cada un dels espectacles que es van presentar aquell cap de setmana, podem parlar amb els/les intèrprets i alguns dels directors i també amb el Pere Arquillué que va estar molt amable.


Gràcies a l'Ajuntament d'Artesa, al Josep Gallart, Fernando Pomares i Emili Baldellou i al Xip Xap

dijous, 7 d’abril del 2011

QUAN UNA PERSONA ES CONVERTEIX EN ESPECTADORA:

a.- Obre un hortizó d'expectatives des del mateix moment que tria l'espectacle.
b.- Es converteix en un reflex d'aquelles persones que observa i de les que observen amb ell.
c.- Activa els seus mecanismes relacionals que posen en funcionament tota una sèrie de codis (culturals, dramàtics, literaris...)
d.- Participa d'un ritus en el que no només hauria de ser persona alliçonada, sinó part activa.
e.- Va a la recerca d'una identitat creadora que culminarà, probablement, molt temps després d'acabat l'espectacle.
f.- Desencadena tot un procés d'escorxament i disecció de la "bèstia".
g.- Forma part d'una comunitat de la que només en podrà ser un integrant solitari.
h.- És una peça indispensable de l'acte creatiu, i, per tant, un artista.




PREPARATIUS

MOMENTS ABANS

PG PERFORMANCE

1.- La comunitat camina a la recerca d'una identitat. És un viatge interior?

2.- "Sabré el que busco quan ho trobi"

3.- Poc a poc alguna de les persones s'emancipa, perquè ja ha complert una missió. Prenen una identitat. Descobreixen alguna cosa.

4.- Cal abandonar la comunitat protectora, passar a formar part d'una altra o altres.

5.- Però la comunitat continuarà el seu camí.

6.- Algunes persones recorreran camins molt llargs, altres no.

7.- Algunes persones construiran castells, altres es deixaran endur pel vent.

8.- Sempre podem caminar al costat d'algú. I quan ens abandoni li direm adéu-siau.

9.- Però al final ens trobarem sols, i alguns encara no hauran trobat allò que estavem buscant.

10.- Mentrestant, en algun lloc molt a prop nostre, algú cantarà una altra cançó.

11.- I, de nou, no molt lluny de nosaltres, començarà a caminar una altra comunitat de la que nosaltres no en formarem part, o potser si !

dijous, 31 de març del 2011

EL VALOR AFEGIT

Per fi arriba als escenaris l'espectacle DIE GEMEINSCHAFT 11/03. Avui dijous 31/03/11és el públic qui fa l'espectacle, després d'uns quants tallers creant tot el marc conceptual. Us deixo els dos cartells !
AVIAT PODREU VEURE LES FOTOGRAFIES !!!

dimarts, 29 de març del 2011

divendres, 11 de març del 2011

CRÒNICA DE PEER GYNT

20:00 - Agafem un microbús (Peer Gynt anava a peu o a cavall volador)
20:05 - Els expliquem quin és el nostre destí (Peer Gynt no sap quin és fins al final)
20:10 - Les cançons que portem en un disc per als creadors no han de saber a qui pertanyen, qui vulgui que faci una quiniela, qui no tingui cançó que l'envii...
20:35 - Arribats a destí no trobem el carrer, però parem davant d'un tanatori... (Peer Gynt es perd en un bosc)
20:40 - Entrem a la casa dels creadors, amablement rebuts, quines rajoles més boniques. (Peer Gynt Es converteix en un home important i li ofereixen cants i balls)
20:45 - Passem al lloc de creació sota la mirada d'escrutini d'un gat damunt de la taula. I un cop allí el temps passa tant de pressa que sóc incapaç de saber quina cosa va primer i quina va després. Els creadors ens parlen de la seva tasca, de com hi han arribat (o hi estan arribant encara), de què era el que cercaven, totalment distès i agradable, els regalem el disc on portem les nostres cançons, faran una quiniela? qui ha volgut ha preguntat allò que volia saber, i ells ens regalen un trosset de l'espectacle, i una cançó de la Patty Smith...

21:50 - Ha passat una hora, JA ??? i ens ofereixen uns dolços i uns suquets per acabar la vesprada... algú diu que els viatges dels jubilats també acaben així, algú altre espera que ens comencin a proposar la compra de mantes tèrmiques....
22:45 - Ja som de tornada a Lleida, per què deu ser que les coses bones s'acaben tan aviat ???

dijous, 10 de març del 2011

LA MIRADA DEL PÚBLIC

Renovació
No resulta gens difícil entendre que els mitjans de comunicació ens ensinistren en allò que hem de pensar, en allò que hem de mirar, en com hem de vestir, en allò que ens ha d’agradar... és la manera amb la qual els poders polítics ens controlen a través del cinema i la televisió, i amb algunes peces teatrals també... Cal començar a crear públics que siguin independents, que siguin actius, que no seguin en una butaca esperant que els i les artistes els ho donin tot fet.
Les arts escèniques contemporànies treballen en exploració escènica, forta en imatges, investigant en nous codis expressius i marginant o reduint lo verbal, però aprofundint en la semàntica de l’espectacle que busca la complicitat d’un públic la mirada comprensiva del qual necessita comprendre i dominar uns altres codis escènics.

La comunitat
Aquests grups de treball que he anomenat DIE GEMEINSCHAFT pretenen:
- Indagar en les arts escèniques contemporànies a través de la investigació i l’intercanvi de realitats culturals diferents,
- Establir codis culturals comuns per a la lectura dels espectacles,
- Obrir la recerca a professionals del món de l’educació i
Atansar el fet teatral als ciutadans, que haurien de ser els principals consumidors de les arts escèniques del Segle XXI.

Presència
En les arts escèniques contemporànies, que impliquen una gamma d’habilitats o punts de vista que no es demanaven als actors i actrius “tradicionals”, l’actuació passa per la presència del cos a escena (en la majoria dels casos) només presentant-se, no representant; cosa que fa sorgir unes arts escèniques que operen en la especificitat de lo artístic com a globalitat enlloc d’en lo purament dramàtic o teatral.
Però per poder entendre aquesta presència de l’artista en l’espai escènic cal esbrinar amb quins codis culturals, artístics i escènics treballen per poder tenir una major legibilitat dels espectacles. Això és el que pretenem amb aquesta comunitat d’espectadores i espectadors amb els quals duem a terme el treball, gràcies a la proposta de tallers amb l’espectador que naix de la programació d’enguany al Teatre Municipal de l’Escorxador.

EL NOU PEER GYNT

dijous, 3 de març del 2011

THIS SIDE UP

La cirereta del pastís d'aquesta estada valenciana ha estat poder fer un taller amb la María Jerez i la Cuqui Jerez... Un taller que elles van idear per a realitzar una trobada entre tres coreógrafes i 20 alumnes de la Escuela de Arquitectura de Alcalá de Henares, investigant i experimentant l'espai a través de la creació coreogràfica.
Fins ara This Side Up ha estat revisat i versionat 3 cops: 2 a Madrid i 1 a Brussel·les. Després de fer-ho al VEO, se n'anaven cap a Londres. Em sento afortunat d'haver pogut participar d'aquest treball que la Maria està duent a terme junt amb la Cuqui, perquè en cada lloc es converteix en un site específic ja que cal adaptar el procés de treball a l'espai real amb el que es troben en cada lloc; en el nostre cas, vam començar treballant a la Sala Matilde Salvador de la universitat de València, després vam pensar de fer-ho en una plaça... però vam acabar en una sala del Jardí Botànic.
Com diu la Maria:
"Vamos a poner en práctica el pensamiento que se puede generar alrededor de la idea de que detrás de cada objeto existe una coreografía invisible. Con este trabajo se hace visible esa coreografía, no sólo a la hora de la construcción de dicho objeto sino también a la hora de relacionarnos con él. En este caso concreto nos centramos en el edificio del teatro como objeto y evidenciamos la construcción del mismo y el comportamiento dentro de él. Normalmente la coreografía o movimiento que se crea en función de la arquitectura de un edificio la asumimos como convención y ya no somos capaces de verla, en This Side Up esta convención se convierte en (re)presentación."

De tot el treball, que fora molt llarg d'explicar aquí, em quedo amb els següents conceptes:
1- El treball en equip sempre evoluciona.
2- Sempre trobem un interior i un exterior habitable, en aquest cas un exterior dins d'un interior, pel qual viatja constantment el públic.
3- Investigar en la relació entre forma i funcionalitat.
4- El teatre dins del teatre, arquitectònicament parlant
5- Saludar quan s'ha acabat l'"OBRA".



dimecres, 2 de març del 2011

ALI - MPTA

Mathurin Bolze i Hedi Thabet, els dos ballarins que interpreten Ali…  Un pas a dos d’amor de debò, perquè s’ha d’estimar molt per compartir aquests 25 minuts inoblidables…  brevetat i rotunditat en una execució entre dansa i acrobàcia perfecta… al principi se’m va encongir el cor quan els vaig veure entrar a l’escenari amb crosses, però arriba un moment que penses: “tant se val, són dues persones amb 3 cames, tan màgic com una persona amb dues, o quatre persones amb cinc o…” no tinc paraules… de fet sobren les paraules… cal veure-ho !


La companyia francesa MPTA (compagnie les mains les pieds et la tête aussi)  que vam veure a la Sala Ruzafa el 19 de Febrer a les 22 h.

dimarts, 1 de març del 2011

L'APARENT SENZILLESA DE LA COMPLEXITAT

Després de llevar-nos, esmorzar al Forn dels Desemparats (una coca amb nous i panses, i carabassa al forn), de trobar les taquilles del VEO i saludar la Sonia, ens n'anem a donar una volta pel mercat i per la Llotja que són dues meravelles de dos estils completament diferents.
El primer espectacle que veiem del Festival València Escena Oberta és el de Jordi Gali, una instal·lació magnifica en la que treballa amb una precisió de moviments, deguda segurament a la seva formació com a ballarí i coreógraf, que fa que no puguis deixar de mirar-lo en cap moment... és com si construís el pèndul de l'univers i durant una estona, res del que existeix al teu voltant tingués cap altra importància... et deixes endur per una construcció que t'absorbeix tots els sentits, tot això construït només amb troncs i cordes que coneix a la perfecció i que fa ballar amb les mans (i la boca fins i tot quan ja no li queden mans) i un pneumàtic que fa pendular a la base de l'estructura com a element absolutament alié.








































Anècdota: Ens trobem allí amb la Mariví i La Marta Oliveres, i conec per fí al Mehdi. I mentre estàvem parlant, sento un "no, No, NO, NO!" era un nen que aguantava un pobre gos que estava pixant les cordes del Jordi... !

divendres, 18 de febrer del 2011

ME LLAMO PASCUAL Y VOY DE FESTIVAL

Aquesta tarda marxo cap a València al FESTIVAL VEO, Intentaré veure moltes coses que ja us aniré explicant... Dilluns començo un taller amb la MARIA JEREZ.
Espero no tornar absolutament derrotat...

Us deixo els enllaços del festival per si voleu veure la programació

http://festivalveo.com
http://festivalveo.wordpress.com/
http://www.facebook.com/pages/Festival-VEO/201265414852
http://www.flickr.com/people/festivalveo
http://www.youtube.com/festivalveo
http://laboratorioveo.blogspot.com/

CLUB FERNANDO PESSOA

Excel·lent direcció i interpretació d'un espectacle deliciós. Em diverteix veure com dues actrius i un actor treballen una partitura teatral com si fossin tres instrumentristes interpretant música de cambra. Després de veure l'espectacle m'he adonat que moltes vegades estic en sintonia amb alguns creadors, és clar que no hem arribat al mateix lloc, però he trobat tantes semblances entre el taller i l'espectacle, que agraeixo a la Margarida que em deixi ser una mica "marciano" com diu el Jordi Duran i que, a més a més, ho pugui fer a les instal·lacions del Teatre de l'Escorxador...


Aquí deixo un text de Eugenio Barba per a què hi anem reflexionant:

“La presència de l’actor ens impressiona cada vegada que, com espectadors, ens trobem de cara a un teatre del qual n’ignorem les convencions i del qual és difícil comprendre el significat. Recíprocament la presència de l’actor se’ns escapa quan està coberta de convencions que coneixem massa bé i de significats que aconseguim comprendre.”

dimecres, 9 de febrer del 2011

L'ÒSCAR ÉS UN SAVI.

M'acaba de dir l'Òscar mentre parlàvem del Calamaro: "ja que no sabem on anem, almenys que sapiguem d'on venim!" Aquesta és la pista definitiva per entendre la nostra identitat. Es curiós com, l'altre dia, parlant de Sigmund Freud i de la seva teoria de l'iceberg, veiem que el que la gent pot veure de nosaltres és només una part molt petita que sura sobre aigües fredes però que amaga una ciutat fortificada de gel (iceberg) que és el que som, el que tenim, d'on venim i qui ens precedeix...

Això també es pot dir de la majoria d'espectacles actuals, només som capaços de veure aquesta petita part que és la (re)-presentació, i molts cops no som capaços de percebre el treball, els conceptes, la història que hi ha al darrera, i ens perdem en la recerca de significats en un lloc on només hi ha volgut haver una presentació simple i senzilla dels llocs que hem viscut i d'on venim, ho vaig veure l'altre dia amb el Neil Harbisson, i crec que és el sistema de treball que segueixen la majoria d'artistes del món mundial sencer: Esbrinar d'on venen per poder descubrir on van.

Connectar-se amb les etiquetes de com ens veiem, què som o què no som, i amb aquelles cançons que per nosaltres signifiquen alguna cosa, un moment especial... és una tasca que posa en marxa la sinestèsia, la combinació de sentits, sentiments i emocions que ens hauria de portar a un viatge cap a les nostres arrels, com el que emprén Peer Gynt en l'obra d'Ibsen. Fer això d'una manera honesta, ja és un pas en la recerca per comprendre'ns millor, per aclarir totes les coses que tenim al cap, fer-nos més senzills, per saber quin ha de ser el nostre viatge, el nostre destí...
Gràcies Òscar per la teva llum aclaridora.

dimarts, 8 de febrer del 2011

... i jo - IN THE AIR TONIGHT

SÓC: CONFÚS, HONRAT, ALTRUISTA
NO SÓC: RIC, GELÓS, ENVEJÓS

IN THE AIR TONIGHT - PHIL COLLINS

Quinzena Pessoa - AQUARIUS

SÓC: OPTIMISTA, LLEIAL, RUMIADORA
NO SÓC: MENTIDERA, CRUEL, LINIAL

AQUARIUS - HAIR

Catorzena Pessoa - MUÑECA DE TRAPO

SÓC: SENSIBLE, DRAMÀTICA, DIFÍCIL
NO SÓC: FALSA, FOSCA, ORDENADA

MUÑECA DE TRAPO - LA OREJA DE VAN GOGH

Tretzena Pessoa - PASTORALE

SÓC: DUAL, CURIOSA, HONESTA
NO SÓC: RICA, OBLIDADISSA, VENJATIVA

PASTORALE - RAMSES SHAFFY LIESBETH LIST

Dotzena Pessoa - SALTA

SÓC: VERTADER, SOMIADOR, SIBARITA
NO SÓC: POBRE, EXTROVERTIT, TRANQUIL

SALTA - TEQUILA

Onzena Pessoa - NESSUN DORMA

SÓC: EXCÈNTRIC, DUAL, CONFÚS
NO SÓC: FÀCIL, POLIT, LLUM

NESSUN DORMA - PLACIDO DOMINGO

Desena Pessoa - SIN MIEDO

SÓC: CURIOSA, DIVERSA, INDECISA
NO SÓC: OPTIMISTA, DOLENTA, CONFORMISTA

SIN MIEDO - ROSANA

Novena Pessoa - CANÇÓ SENSE NOM

SÓC: RESPONSABLE, RESPECTUÓS, ACTIU
NO SÓC: DIVERTIT, LLIURE, NORMAL

CANÇÓ SENSE NOM - LLUÍS LLACH

Vuitena Pessoa - HEAVY CROSS

SÓC: NERVIOSA, PERFECCIONISTA, PESSIMISTA
NO SÓC: CONFORMISTA, MENTIDERA, INCOHERENT

HEAVY CROSS - THE GOSSIP

dilluns, 7 de febrer del 2011

Setena Pessoa - BOIG PER TU

SÓC: DISPERS, VERTADER, AMANT
NO SÓC: SIMPLE, FALS, POSSESSIU

BOIG PER TU - SAU

Sisena Pessoa - MISTER JONES

SÓC: IRREVERENT, LLIURE, VERTIGINÓS
NO SÓC: NORMAL, CONFORMISTA, MAL AMIC

MISTER JONES - TEQUILA

Cinquena Pessoa - TIME AFTER TIME

SÓC: CURIOSA, PESSIMISTA, LLEIAL
NO SÓC: DOLENTA, CONFORMISTA, VALENTA

TIME AFTER TIME - MILES DAVIS

Quarta Pessoa - WOULD'NT IT BE NICE

SÓC: HIPERACTIU, SINCER, AMBICIÓS
NO SÓC: EMPÀTIC, EGOISTA, FÀCIL

WOULDN'T IT BE NICE - THE BEACH BOYS

Tercera Pessoa - I STILL HAVEN'T FOUND WHAT I'M LOOKING FOR

SÓC: CONFÚS, CAMALEÒNIC, GENERÓS
NO SÓC: ORDENAT, AGRESSIU, VALENT.

I STILL HAVEN'T FOUND WHAT I'M LOOKING FOR- U2

Segona Pessoa - LA PANSÈ

SÓC: VIVA, HONRADA, EMOTIVA
NO SÓC: DURA, CONSTANT, METÒDICA