Només una persona a la que anomenem amb el genèric d'ESPECTADORA (per entendre que l'acte de recepció és individual i que el comportament comunicatiu, pel que fa a aquesta persona, serà sempre un acte privat i intransferible) és el fet més important del fenòmen teatral; crec que sense aquesta persona espectadora, la nostra feina no té cap sentit més enllà de l'entreteniment o la teràpia que ens pot aportar el fet de "fer teatre".
Si el fet comunicatiu no existeix, si allò que hem treballat durant setmanes o mesos no té una repercussió sobre un públic que ho rep, el fet teatral no es produeix.
El més important en teatre és el públic, però no només com a col·lectiu -que també- sinó com a espectadors: veure la representació com a tals és la condició prèvia per a que els esforços de les persones que estan a l'espai escènic (persones que actuen) ens encaminin cap a una realitat conjunta.
Per a arribar a aquest estat, cal que el públic, que cada una de les persones que estan a la espectativa (pensem que espectadores ve de "spectare"- observar i que té la mateixa arrel que "speculum"- mirall), estigui en un estat de vulnerabilitat, d'obertura, on la seva fantasia pugui crear móns dinàmics basats en experiències diferents, en estats d'ànim diferents que naixen durant una representació, un per a cada persona i que posen en funcionament les mateixes coses les mateixes imatges que podem veure quan ens observem en un mirall.
"Puedo coger cualquier espacio vacío y decir que es un espacio desnudo. SI una persona camina por este espacio vacío mientras otra le observa, eso es todo lo que se necesita para realizar un acto teatral." (Peter Brook)
