Fent una mica de recerca a partir de les relacions que s'estableixen entre Teatre i Neurociència descobreixo l'existència de les NEURONES MIRALL i el seu funcionament. Em captiva... ja que em permet entendre coses que han succeït durant els tallers de teatre que he impartit... us deixo un petit article de l'Albert Barqué, estudiant del Master in Brain, Cognition and Behavior a la UB i Professor Assistent a la Universitat Pompeu Fabra.
ANIRÉ INFORMANT
Deixeu-me aprofitar aquestes línies per comentar un cas específic de neurones que considero tenen una bellesa extrema. Imagineu uns dispositius que actuen com a simuladors corporals i que es situen dins el nostre cervell. Aquests tenen un nom específic i són coneguts com “Neurones Mirall”. Es troben en el que s’anomenen regions somatosensorials, on el cervell pot simular certs estats corporals com si en realitat ocorreguessin quan realment no ho fan. Sabent que la percepció de qualsevol estat corporal està vinculada amb els mapes corporals que es produeixen al cervell, és sorprenent que puguem percebre alguna cosa que realment no estigui passant. No ho trobeu fascinant? Són claríssims els avantatges que suposa un sistema d’aquestes característiques. Simular un estat corporal sense que es produeixi en realitat, contribueix a reduir el temps de processament i un estalvi energètic magnífic en futures ocasions i esdeveniments.
Deixeu-vos sorprendre amb un exemple totalment fantàstic. Imagineu, per molt macabre que pugui semblar, un individu que està realitzant l’acció de clavar-se una agulla al braç. El seu cervell codifica tots i cadascun dels principis que engloben aquesta acció en forma del que s’anomenen patrons neuronals. És a dir, des del seu braç s’envien senyals sensorials de dolor al cervell perquè aquest, crei uns patrons neuronals específics per dissenyar una resposta, un comportament; per exemple el de retirar el braç després de notar la fiblada. Ara imagineu que un de vosaltres està observant a aquest home. Les neurones mirall actuaran i copiaran en el vostre cervell patrons similars com els que ha creat el cervell de la persona que realment s’està clavant l’agulla. Davant seu, no arribareu a sentir el dolor d’aquesta persona aliena, però perquè la part sensorial del vostre braç envia un missatge especificant que en el vostre propi braç no hi ha cap punxada, només es tracta d’una punxada aliena. Fins aquí sembla tot molt obvi. Ara bé, afegim-hi un petit canvi. Anem a injectar una anestèsia al vostre propi braç, no al de l’altre home sinó el vostre i tornem a repetir l’acció. L’home que teniu davant agafarà una agulla i la clavarà al seu braç. Fixeu-vos que ara, la part sensorial del vostre braç, en estar anestesiada és incapaç de desxifrar si la punxada es realitza en el vostre braç o en el de la persona que teniu davant i per tant no serà capaç d’enviar un senyal especificant que aquesta acció està succeint en un altre individu. Així doncs, experimentareu com si realment us estessin punxant a vosaltres.
Queda a la llum doncs, l’origen d’alguns conceptes que tractaré en propers articles com l’aprenentatge, la imitació, la simulacio, la teoria de la ment i l’empatia, ja que deuen molt a aquesta configuració. M’agradaria que us quedessiu amb la profunditat de la reflexió que emergeix darrera l’entramat d’aquesta xarxa de cervells que sustenta la societat i l’estreta relació que s’aconsegueix establir entre individus.
Albert Barqué Duran
