Quan el poble surt al carrer per celebrar
alguna cosa, en diem “festa popular”, “carnestoltes”, “bacanal”,
“manifestació”... però als inicis, en la Grècia clàssica, sortir al carrer
després de les collites era un símbol de felicitat col·lectiva, de compartir
emocions, i es feia cantant i ballant i bevent l’excedent de les mateixes
collites. Poc a poc els poderosos es van
adonar que allò calia regular-ho, que no era bo que la gent s’emocionés en
col·lectiu perquè podia anar malament per als que manegaven la política i
movien els diners.
Han passat més de dos mil·lennis i tot
continua igual, tenim internet i ens podem comunicar a milers de quilometres de
distància però continuem sent víctimes d’una organització molt potent per part
dels qui ens governen, que continuen atacant la cultura, les arts,
l’educació... tot allò que pot ensenyar la ciutadania a pensar, a tenir
criteri. Des del terreny de les arts escèniques, cada cop m’adono que funcionem
programats, programats per les institucions, programats pels polítics,
programats (en definitiva) pels mercats. M’adono que no escoltem les
necessitats de la població pel que fa a l’art, sinó que intentem crear
necessitats que s’adeqüin al mercat capitalista de la cultura.
En un ambient absolutament lliure, el que
hauríem de fer es tornar als paràmetres de la Grècia clàssica, educar la
població en arts, o educar senzillament i deixar que les arts, que sempre han
estat un bon aliment per al cos i per a l’ànima, fessin el seu camí. Però això
ara per ara continua sent bastant difícil quan en les programacions només veus
(excepte excepcions molt dignes) espectacles per a no pensar, per a passar
l’estona, espectacles que continuen oferint la catarsi de netejar-se de les
males emocions i tornar cap a casa “sanejats”. No anem Bé!
M’agradaria que m’entenguéssiu, no tinc res en
contra de l’art com a entreteniment, també jo n’he gaudit, i el trobo
necessari... però no n’hi ha prou en que tot es converteixi en pura riallada, o
xafarderia, això ja es una cosa que fa la televisió i ho fa tremendament bé, el
que passa es que ho fa només en nom i per a la butxaca dels que manen.
L’art, i des del terreny en el que jo em moc,
les arts escèniques haurien d’adquirir un compromís amb la ciutadania, un compromís
de culturitzar, de mostrar els errors dels governants, dels qui prenen
decisions en el nostre nom, haurien de criticar sense por, perquè sempre han
estat una plataforma per cridar l’atenció de les persones, però cada cop ho fem
menys, entestats com estem en pensar més en el mercat i en el somni capitalista
que no en oferir art crític, respectuós o no, però que ens doni les claus per
entendre que ens estan enganyant, que ens estan programant per a perdre el
sentit col·lectiu de l’espectacle.
Un espectacle on el ritual consisteix en
rentar el cotxe, anar a la perruqueria, posar-se un vestit de diumenge, seure
en una cadira, creure’ns tot allò que ens ensenyen, aplaudir (amb major o menor
intensitat depenent del grau d’espectacularitat de l’espectacle però no del seu
grau de veritat), anar a sopar potser (si l’entrada no era tan cara que t’ha
escurat la butxaca o si la teva economia familiar t’ho permet) i marxar cap a
casa, oblidant el que hem vist en un termini molt curt; Aquesta manera de fer
teatre deixa molt que desitjar pel que fa al compromís de l’art en general i de
l’art escènic en particular. Hem de ser conscients –totes aquelles persones que
ens dediquem al món del teatre- que tenim una tribuna, un púlpit, un escenari
des del qual podem oferir noves visions de la realitat que ens envolta, que
permetin al públic comparar informacions que els diaris i la televisió ens
neguen.
Només si seguim la via del compromís que es
torna art, podrem tenir de nou un “escenari” des del qual denunciar la corrupció,
la violència (sigui quina sigui: directa, estructural o cultural) i les
estratègies polítiques per mantenir aquesta violència sobre els seus ciutadans,
l’engany i la mentida. Hauríem de tornar a fer sentir la por als governants de
que el poble pensi, de que el poble decideixi sortir al carrer en col·lectiu
per manifestar el que pensa, i a ser possible, fer-ho d’una manera el més
artística possible.
Després de tota aquesta introducció,
m’agradaria explicar una cosa que he descobert en el meu darrer espectacle a
Fira de Tàrrega “Sensitive Bodies” i és
el poder de la comunitat artística.
“Sensitive Bodies” va ser un procés de descoberta de moviment a través
de la sensibilització als sons de la ciutat, doncs bé quan això es va presentar
com a resultat del taller, i després d’algunes sessions en les quals vam parlar
de la contemporaneïtat, de l’art del moviment i de què enteníem cada persona
participant per “lo contemporani”, la comunió amb el públic ens va tornar a
l’origen de lo comunitari, de ballar els sons que ens oferien, i que ens
cantessin el moviment que estàvem “ballant”, només ens hauria calgut tenir el
vi dels excedents de les collites dels grecs (al menys als i les performers)
per tenir una catarsi col·lectiva brutal. Però lo més interessant és que la
idea que estava per sota de la performance la de que les organitzacions i els
sistemes ens intenten homogeneïtzar malgrat els nostres esforços per esdevenir
únics i diferents, només la van entendre aquelles persones que venien sense
pretendre cap narrativitat de l’espectacle, aquelles persones que senzillament
es van asseure al nostre voltant per gaudir de la proximitat de l’espectacle i
de les persones que l’estaven duent a terme en aquell mateix moment només per a
les persones assistents.
Segurament a molta gent no els va agradar,
tampoc era aquest el propòsit, però si que va quedar clara una cosa, si més no
per a les persones participants del taller: i és que l’art pot ser compromès,
pot expressar i denunciar, pot fer moure consciències, pot emocionar pel seu
abast social i socialitzador, i jo diria més, l’art HA DE FER TOTES AQUESTES
COSES si vol romandre en la memòria de la gent, encara que no estigui
publicitat en grans programes, ni en grans cartells, ni es dugui a terme en
grans palaus de congressos ni grans teatres, sinó senzillament al carrer, el
lloc d’on mai no hauria d’haver sortit i on tothom podem ser-ne protagonistes.
Jaume Belló
17 Setembre 2012
