Escriure, des del meu punt de vista (el de qui escriu per al teatre i gairebé sempre per encàrrec) és un procés llarg, no comença quan hom agafa el bolígraf i el paper, i tampoc acaba quan els deixa anar.
El procés d’escriptura, segurament comença, amb una idea (programada i desenvolupada per una imaginació fèrtil); aquesta idea, moltes vegades (i sobretot en aquelles persones que escriuen a la manera tradicional) s’acaba plasmant en un paper, ja sigui el mitjà utilitzat el bolígraf, o una màquina.
Escriure és re-escriure i, en el cas de la gent que escriu novel·les, poesies, i literatura en general acaba quan, després d’escriure, es corregeix, és re-escriu, es torna a corregir (això tantes vegades com cregui qui signarà l’autoria) i finalment s’edita... o s’arxiva.
Per a la gent que ens dediquem al món de l’escriptura o de la re-escriptura dramatúrgica, el procés acaba sent bastant més llarg, depenent de la legibilitat del text literari (en primer terme) i del text espectacular (en segon terme). Vull dir, un cop escrita i re-escrita l’obra, i en el cas que la dirigeixi una persona diferent de la persona que escriu, comença un altre procés de re-escriptura, la re-escriptura (que per algú serà l’escriptura pròpiament dita) escènica, i en aquesta fase hi entra una autoria molt més col·lectiva:
- el director o directora
- les actrius i els actors i persones que manipulen objectes, ballen o interpreten qualsevol text i que a partir d’ara denominarem amb la categoria general de “performers”
- les persones que dissenyen aquelles parts tècniques de l’espectacle
- i les que s’encarregaran de crear l’univers sonor i estètic.
Entre tothom, construeixen una altra re-escriptura del text dramàtic (o literari) en la mesura que el converteixen en un text escènic (o espectacular)
Això el fa més ric, per suposat, i obre dues possibilitats:
1- que hi hagi una gran legibilitat o legibilitat absoluta, amb la qual cosa, la re-escriptura del text potser es tancaria ja en la fase anterior, car no deixa lloc a la intervenció per part del públic
2- o bé que la legibilitat sigui baixa o nul·la, amb la qual cosa, encara queda una feina molt gran a realitzar per part del públic. Cada espectadora i espectador individual han de procedir a “escriure” o “re-escriure” aquelles parts de l’espectacle (ja sigui text o no) que no hi són, les coses que no s’expliquen o no es diuen o no es fan, és a dir... els forats negres
I aquí entra en joc, l’ofici d’espectador: el de re-escriure l’espectacle des del seu propi punt de vista, cosa que farà en vàries etapes.
- en un primer moment mentre s’està duent a terme l’espectacle,
- posteriorment en la seva intimitat, sol o compartint gustos i opinions amb altres persones que també han vist l’espectacle.
Un cop tot aquest procés s’ha dut a terme, és el receptor final, el respectable públic qui ha de decidir què vol, què li agrada, què desitja en properes “ofrenes espectaculars”.
