The Wedding (La Novia) - Julie Rogers

Roberto Saviano

Roberto Saviano penja aixòa fb, jo crec que es pot fer una assimilació amb el món de les arts i les/els artistes.

È lui – il buon lettore, l’eccellente lettore – che ha salvato più e più volte l’artista dalla distruzione per mano degli imperatori, dei dittatori, dei preti, dei puritani, dei filistei, dei politici, dei poliziotti, dei direttori delle poste e dei pedanti. Mi si permetta di definire questo ammirevole lettore. Non appartiene a una nazione o a una classe specifica. Non c’è direttore di coscienza o club del libro che possa gestire la sua anima. Il suo modo d’accostarsi a un’opera di narrativa non è determinato da quelle emozioni giovanili che portano il lettore mediocre a identificarsi con questo o quel personaggio e a “saltare le descrizioni”. Il buon lettore, il lettore ammirevole, non s’identifica con il ragazzo o la ragazza del libro, ma con il cervello che quel libro ha pensato e composto. Non cerca in un romanzo russo informazioni sulla Russia, perché sa che la Russia di Tolstoj o di Čechov non è la Russia della storia ma un mondo specifico immaginato e creato da un genio individuale. Al lettore ammirevole non interessano le idee generali; ma la visione particolare. Gli piace il romanzo non perché gli permette di inserirsi nel gruppo (per usare un diabolico luogo comune delle scuole avanzate); gli piace perché assorbe e capisce ogni particolare del testo, gode di ciò che l’autore voleva fosse goduto, sorride interiormente e dappertutto, si lascia eccitare dalle magiche immagini del grande falsario, del fantasioso falsario, del prestigiatore, dell’artista. In realtà, di tutti i personaggi creati da un grande artista, i più belli sono i suoi lettori.

Vladimir Nabokov, “Lezioni di letteratura” (Garzanti)

Quan el compromís es torna Art !

Quan el poble surt al carrer per celebrar alguna cosa, en diem “festa popular”, “carnestoltes”, “bacanal”, “manifestació”... però als inicis, en la Grècia clàssica, sortir al carrer després de les collites era un símbol de felicitat col·lectiva, de compartir emocions, i es feia cantant i ballant i bevent l’excedent de les mateixes collites.  Poc a poc els poderosos es van adonar que allò calia regular-ho, que no era bo que la gent s’emocionés en col·lectiu perquè podia anar malament per als que manegaven la política i movien els diners.

Han passat més de dos mil·lennis i tot continua igual, tenim internet i ens podem comunicar a milers de quilometres de distància però continuem sent víctimes d’una organització molt potent per part dels qui ens governen, que continuen atacant la cultura, les arts, l’educació... tot allò que pot ensenyar la ciutadania a pensar, a tenir criteri. Des del terreny de les arts escèniques, cada cop m’adono que funcionem programats, programats per les institucions, programats pels polítics, programats (en definitiva) pels mercats. M’adono que no escoltem les necessitats de la població pel que fa a l’art, sinó que intentem crear necessitats que s’adeqüin al mercat capitalista de la cultura.

En un ambient absolutament lliure, el que hauríem de fer es tornar als paràmetres de la Grècia clàssica, educar la població en arts, o educar senzillament i deixar que les arts, que sempre han estat un bon aliment per al cos i per a l’ànima, fessin el seu camí. Però això ara per ara continua sent bastant difícil quan en les programacions només veus (excepte excepcions molt dignes) espectacles per a no pensar, per a passar l’estona, espectacles que continuen oferint la catarsi de netejar-se de les males emocions i tornar cap a casa “sanejats”. No anem Bé!

M’agradaria que m’entenguéssiu, no tinc res en contra de l’art com a entreteniment, també jo n’he gaudit, i el trobo necessari... però no n’hi ha prou en que tot es converteixi en pura riallada, o xafarderia, això ja es una cosa que fa la televisió i ho fa tremendament bé, el que passa es que ho fa només en nom i per a la butxaca dels que manen.

L’art, i des del terreny en el que jo em moc, les arts escèniques haurien d’adquirir un compromís amb la ciutadania, un compromís de culturitzar, de mostrar els errors dels governants, dels qui prenen decisions en el nostre nom, haurien de criticar sense por, perquè sempre han estat una plataforma per cridar l’atenció de les persones, però cada cop ho fem menys, entestats com estem en pensar més en el mercat i en el somni capitalista que no en oferir art crític, respectuós o no, però que ens doni les claus per entendre que ens estan enganyant, que ens estan programant per a perdre el sentit col·lectiu de l’espectacle.

Un espectacle on el ritual consisteix en rentar el cotxe, anar a la perruqueria, posar-se un vestit de diumenge, seure en una cadira, creure’ns tot allò que ens ensenyen, aplaudir (amb major o menor intensitat depenent del grau d’espectacularitat de l’espectacle però no del seu grau de veritat), anar a sopar potser (si l’entrada no era tan cara que t’ha escurat la butxaca o si la teva economia familiar t’ho permet) i marxar cap a casa, oblidant el que hem vist en un termini molt curt; Aquesta manera de fer teatre deixa molt que desitjar pel que fa al compromís de l’art en general i de l’art escènic en particular. Hem de ser conscients –totes aquelles persones que ens dediquem al món del teatre- que tenim una tribuna, un púlpit, un escenari des del qual podem oferir noves visions de la realitat que ens envolta, que permetin al públic comparar informacions que els diaris i la televisió ens neguen.

Només si seguim la via del compromís que es torna art, podrem tenir de nou un “escenari” des del qual denunciar la corrupció, la violència (sigui quina sigui: directa, estructural o cultural) i les estratègies polítiques per mantenir aquesta violència sobre els seus ciutadans, l’engany i la mentida. Hauríem de tornar a fer sentir la por als governants de que el poble pensi, de que el poble decideixi sortir al carrer en col·lectiu per manifestar el que pensa, i a ser possible, fer-ho d’una manera el més artística possible.

Després de tota aquesta introducció, m’agradaria explicar una cosa que he descobert en el meu darrer espectacle a Fira de Tàrrega “Sensitive Bodies”  i és el poder de la comunitat artística.  “Sensitive Bodies” va ser un procés de descoberta de moviment a través de la sensibilització als sons de la ciutat, doncs bé quan això es va presentar com a resultat del taller, i després d’algunes sessions en les quals vam parlar de la contemporaneïtat, de l’art del moviment i de què enteníem cada persona participant per “lo contemporani”, la comunió amb el públic ens va tornar a l’origen de lo comunitari, de ballar els sons que ens oferien, i que ens cantessin el moviment que estàvem “ballant”, només ens hauria calgut tenir el vi dels excedents de les collites dels grecs (al menys als i les performers) per tenir una catarsi col·lectiva brutal. Però lo més interessant és que la idea que estava per sota de la performance la de que les organitzacions i els sistemes ens intenten homogeneïtzar malgrat els nostres esforços per esdevenir únics i diferents, només la van entendre aquelles persones que venien sense pretendre cap narrativitat de l’espectacle, aquelles persones que senzillament es van asseure al nostre voltant per gaudir de la proximitat de l’espectacle i de les persones que l’estaven duent a terme en aquell mateix moment només per a les persones assistents.

Segurament a molta gent no els va agradar, tampoc era aquest el propòsit, però si que va quedar clara una cosa, si més no per a les persones participants del taller: i és que l’art pot ser compromès, pot expressar i denunciar, pot fer moure consciències, pot emocionar pel seu abast social i socialitzador, i jo diria més, l’art HA DE FER TOTES AQUESTES COSES si vol romandre en la memòria de la gent, encara que no estigui publicitat en grans programes, ni en grans cartells, ni es dugui a terme en grans palaus de congressos ni grans teatres, sinó senzillament al carrer, el lloc d’on mai no hauria d’haver sortit i on tothom podem ser-ne protagonistes.

Jaume Belló

17 Setembre 2012