Una anàlisi acurada dels codis dels espectacles mostra que algunes de les sèries proposades per Barthes resulten summament suggerents
per a l’anàlisi.
Preferim parlar de 4 sèries:
1.
Codis culturals: són els
del sistema cultural del productor o el receptor dels textos (incloem els codis
de les teatralitats socials, és a dir, codis de la manera de comportar-se en
diverses situacions socials
2.
Codis literaris: corresponen
als associats o associables a la tradició literària o la retòrica literària.
3.
Codis dramàtics i
4.
Codis teatrals: aquests
dos últims vindrien a ser els específics de les tradicions dramàtiques i la posada
en escena.
En un sistema comunicatiu és indispensable la
familiarització dels participants amb els signes i la seva possibilitat de desxifrar-los:
Consensus: el consens de la comunitat respecte al
significat dels símbols, verbals o no verbals, que constitueix un important
factor de la possibilitat de comunicació social.
Habitus: procés per mitjà del qual lo social s’internalitza
i aconsegueix que les estructures objectives concordin amb les subjectives.
Tant el consensus com l’hábitus sustenten el
concepte de competència cultural, coneixement o capacitat del participant per desxifrar
els signes del sistema, i evidencia el grau d’integració en el procés de
comunicació.
La competència teatral vindria a indicar la
familiaritat del productor o espectador de discursos teatrals amb els codis emprats
en cada cas.
En cada moment històric coexisteix una pluralitat
de sistemes culturals, sistemes de signes que són produïts i usats pels membres
de la comunitat cultural, alguns d’aquests sistemes es constitueixen en
dominants i uns altres són marginats.
“The Culture Code” de Clotaire Rapaille.
El Codi Cultural ens ajuda a entendre els diferents
significats que les persones donen a les coses de manera inconscient.
Les
nostres diferents cultures i costums ens porten a processar la mateixa informació de diferents maneres, per aquesta raó existeix una infinitat de codis
culturals en el món. Aquests codis fan que les persones tinguin
diferents patrons de comportament davant de situacions similars. Per a
Rapaille, és molt important conèixer aquests significats ocults, ja que
en aplicar-los per exemple a la mercadotècnia, descobreix els elements
necessaris per crear una bona campanya que ha d’apel·lar als nostres instints més
bàsics, amb la finalitat de vendre’ns el producte al que no podrem resistir-nos.
Per desenvolupar la seva metodologia, Rapaille es
va basar en el treball de Henri Laborit,
qui va demostrar una connexió molt clara entre l’aprenentatge i les emocions:
com més fortes les emocions, més profunda queda arrelada la nostra experiència
en el cervell.
Pensem en un nen a qui els seus pares
l’adverteixen repetidament no tocar una paella calenta, però ell, la toca i es
crema. A partir d’aquell moment, els conceptes “calent” i “cremar” queden
adherits a la seva ment de forma indeleble. El comunicador pot basar-se llavors,
de manera creativa, sobre el significat profund d’aquest concepte.
La combinació de l’experiència i l’emoció produeix
allò que es coneix com imprompta:
un cop que aquesta es crea, condiciona els nostres processos mentals,
determinant el nostre comportament futur. La combinació de totes les nostres impromptes ens defineix com a
persones.
La metodologia del Codi Cultural va de la mano del concepte
de la imprompta: junts són com la clau i el pany: si descobreixes la imprompta,
pots obrir el Codi. Si obres el Codi, pots descobrir la raó de les accions, prejudicis
i actituds d’un poble. D’acord amb Rapaille, “es com un nou parell de lents que
ens condueix a una òptica totalment distinta respecte a tot el que succeeix en
el món”.
A lo llarg dels anys, el senyor Rapaille va dissenyar
una metodologia on, després de moltes hores d’interacció, s’indueix a la gent
que participa en els seus grups de enfocament
a reportar el que realment pensa i sent. D’aquesta forma es va desentranyant
el Codi Cultural immers en el subconscient col·lectiu.
