LA POLISÈMIA DE LA IMATGE

Facultat que té la imatge escènica de produir semiotitzacions ambigües i polisèmiques.

La posada en escena no és només una producció de sentit, sinó també la producció de sensacions, l'ús de significants que emocionen i interpel·len l'espectador sense que aquest sàpiga exactament el que volen dir.
MICHEL CORVIN: "El text es desenvolupa al seu ritme, amb els seus meandres i els seus secrets, mentre el discurs visual de la posada en escena l'accentua, el contraria o s'anticipa a ell, introduint un diàleg directe entre el director d'escena i l'espectador, sense passar per la mediació del personatge i de les paraules que el constitueixen."
ANTOINE VITEZ: "El plaer teatral, per a l'espectador radica en la diferència entre allò que es diu i allò que es mostra, cosa que li sembla excitant, no mostrar allò que es diu."

L'ESPECTADOR IMBÈCIL !

LOS MICRÓFONOS

Sé que aquests dos

van provocar reaccions diverses, però també que no van deixar ningú indiferent.

Jo no hi vai poder ser, però espero no perdre'm-ho en alguna altra ocasió, en algun altre lloc.Per si els voleu veure en un treball anterior, us deixo el següent enllaçY POR QUÉ JOHN CAGE?

TALLER LOS MICRÓFONOS

Convertir les persones que han participat en el taller amb l'espectador en micròfons amplificadors de la cultura pop ens ha aportat un matí de recerca i investigació en llenguatges contemporanis molt intens i divertit. Com ens podem atansar a l'univers de Guillem Mont de Palol i Jorge Dutor... Doncs intentant posar-nos en la seva pell, investigar el seu camí creatiu... i com haurien pogut arribar-hi.

 

 

FOTOS AMB L'ARTISTA

Excel·lent SIN BAILE NO HAY PARAISO de Pere Faura. Un espectacle per a riure, per a pensar, per a analitzar... i que acaba fent-te venir ganes de ballar...

Una altra mirada a les coreografies clàssiques de tots els temps.

En acabar, encara va tenir ganes de fer-se fotos amb el públic... a les següents el podeu veure amb algunes de les persones participants del Taller amb l'Espetador... Els asidus i algunes noves incorporacions...

Rosas Danst Rosas Anne Teresa de Keersmaeker 3

Rosas Danst Rosas Anne Teresa de Keersmaeker 2

Rosas Danst Rosas Anne Teresa de Keersmaeker 1

PERE FAURA - Sin baile no hay paraíso

COREO TOTHOM

El resultat final en grup de la unió de totes les coreografies individuals treballades amb els referents coreogràfics de cada una de les persones participants, i adaptats a 3 músiques d'estils diferents.

Interessant, oi ?

SIN BAILE NO HAY PARAISO - TALLER FAURA

De nou, reprenem els Tallers amb els Espectadors... Avui una quinzena de persones hem visitat els referents coreogràfics de Pere Faura, els de Jaume Belló i els personals de cadascú, per fer un pas més en l'entesa dels camins que pot trobar la creativitat en el seu procés a l'hora de convertir-se en espectacle.

Tothom tenim referents d'algun tipus de ball, més evolucionat o menys, més elaborat o menys... Hem passat de ballar amb els peus, a ballar amb els braços, a ballar amb tot el cos. I tots recordem algun ball que hem ballat algun cop: la macarena, els pajaritos o el xocolatero. D'aquí, combinat amb altres referents com ara videoclips músicals, peces de ball creades per coreògrafes de prestigi, ballets clàssics, contemporànis, ritmes de saló, musicals que tenim en la memòria o cançons d'infant d'escola... tothom tenim algun referent per pensar-hi. 

A això li donem una volta més i fem:

1. que cada participant recordi i enllaci petites parts coreogràfiques dels seus referents.

2. que ho memoritzi fins a poder fer tota la sequència com una coreografia professional.

3. que ho balli, adequant-ho a 3 tipus de músiques i de ritmes molt diferents escollits a l'atzar.

4. que finalment ho afegeixi a una coreografia col·lectiva resultant de la suma i adaptació a l'espai de les coreografies resultants.

Un encert tornar a posar en escena una peça coreogràfica que potser són les que ens costen més d'aprendre a llegir i a gaudir !!!

Vet aquí una mica de crònica fotogràfica de la sessió:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ànima - capítol 203

Ànima - capítol 203

COMENÇANT A PREPARAR-LOS

EL PÚBLIC ET DÓNA O ET PREN RAONS

ENTREVISTA A SERGI LÓPEZ

La universidad del humor

–¿En esa revisión del texto cabe también la actualidad?

–No soy de meter la actualidad muy rabiosa. En este sentido, creo que no nos gusta ser muy explícitos y preferimos dejar unos espacios que ha de completar el público.

–¿O sea, que el público también ha enriquecido el espectáculo?

–El público siempre te da o te quita razones.

–Comentaba la adaptación del texto original en catalán al castellano y al francés. ¿Fue un proceso complicado el hecho de traducirlo a distintos idiomas para lograr el efecto deseado?

–Jorge (Picó) y yo nos quedamos muy sorprendidos porque costó poco. No había mucha carga autóctona y el humor –no quiero parecer pedante– es universal.

–¿Dónde ríen más y mejor, en Francia o en España?

–(Sonríe) En Francia se ríen de otra manera. Es como si les costase más. Se quedan con gesto pensativo un rato y al cabo de un rato sonríen. En cambio, en España la gente es más directa y llana. 

–La obra es un carrusel cómico de dudas existenciales. ¿Sabría usted despejar la incógnita de hacia donde va la cultura en España?

–Todos nos preguntamos de dónde venimos, hacia dónde vamos... En la cultura, como en el espectador, surgen muchas preguntas que se imponen y que son difíciles de contestar. La obra habla de identidad, de ser de aquí o de allí. Si me preguntas por la cultura, te diría que es clave para creer en nosotros mismos. Durante mucho tiempo, por parte del lado del poder la cultura ha ido perdiendo sentido y valor. Ha pasado a ser una cosa recortable, casi cercana a un artículo de lujo de la que se puede prescindir; y eso es una barrera muy grande.

–Usted y Jorge Picó han apostado por la autogestión. ¿Puede ser este el camino alternativo en una industria como la teatral cada vez más carentes de ayudas oficiales?

–Hay que hacer lo sea, cada uno desde su posición. Es cierto que a nosotros nos posee cierta idea de libertad a la hora hacer nuestro teatro, de ensayar y en la distribución. Esa libertad nos hace sentir autónomos y más operativos. El cine, por el contrario, necesita una financiación brutal y esa autonomía quizás es más complicada.

Un hombre con suerte

–¿Pero el teatro resistirá, verdad?

–Mientras estemos vivos, habrá teatro.

(Fragment de l'entrevista de César Blanco - "El Norte de Castilla")