"Nos preocupa el público, no la multitud informe, sino un público que tiene conciencia de sí en tanto que público, de su función, de su aspiración, de su colaboración en la obra de arte, que no sea indulgente ni fácil. Es bueno para el artista saber a quién se dirige. “Fue algo peligroso para el arte separarse de la vida, el día en que el artista dejó de sentir cerca de él a su público, el día en que el arte dejó de encontrar su razón de ser… su significación, su empleo, en la sociedad, en las costumbres, no languideció como se podía creer (…) enloqueció la historia del arte moderno es inexplicable de otra manera el artista que no siente más a su público está llamado no a producir más, sino a producir obras sin destino. Teniendo un público ante nosotros nunca estamos tan contentos como cuando podemos verle."
Total de visualitzacions de pàgina:
dimarts, 25 de gener del 2011
CUANDO LA MIRADA SE CONVIERTE EN ESCRUTINIO
escrutinio - m. Examen y averiguación exacta y diligente que se hace de una cosa para saber lo que es y formar juicio de ella.
La libertad del público para seleccionar determinadas lecturas del espectáculo es innegable, pero ¿qué ocurre cuando ese público tiene una libertad dirigida por el Cine o, lo que me parece más preocupante aún, por la Televisión?
¿Llegaríamos fácilmente a la conclusión de que esa libertad no es absoluta pues está mediatizada por una “educación de la mirada” aculturalizante?
Desde Principios del Siglo XX, algunos creadores como Gordon Craig, Georg Fuchs, o Adolphe Appia, ya manifestaban un deseo de proyectar la acción teatral hacia el público, de modo que este se viera involucrado con/en el espectáculo. Hasta el punto de que Artaud manifestaba que los creadores debían exigir al público “una adhesión íntima y profunda coherente con el riesgo asumido por el actor-creador que, decididamente, se juega la vida en el espectáculo.”
Para ello es importante que la mirada se convierta en escrutinio, que abandonemos la actitud tranquila y cómoda de sentarse plácidamente en una butaca para implantar nuestra mirada vacía sobre la nada, que ya no sirve como modo de recepción del arte escénico; Lo que hace falta es establecer una dialéctica entre nuestro espacio de público y el espacio del o la artista que se ”desnuda” frente a nosotros.
Para ello es también imprescindible ese examen y averiguación exacta y diligente que plantea la definición más arriba expuesta, analizando:
- los procesos en vez de los resultados,
- lo efímero de la presentación en vez de lo perdurable del recuerdo,
- la fluidez del arte vivo en vez del mausoleo del arte muerto,
- la mirada abierta en vez de la categorización cerrada,
- y lo inmaterial e inasible en vez del producto manejable material.
Para ello l@s artistas nos ofrecen su cuerpo y su presencia, su identidad propia en lugar de un personaje, su interacción con nuestros cuerpos que deberían desnudarse de pretensiones, preconcepciones, prejuicios, nos llevan de la mano por una transdisciplinariedad absoluta, y unas obras en proceso, abiertas, para ser completadas con nuestro escrutinio.
dimarts, 18 de gener del 2011
PERFORMANCE
Una performance és una presentació escènica, molts cops amb un important factor d’improvisació, en el que provocar o produir inquietud, així com el sentit de l’estètica, juguen un rol principal.
El terme performance s’ha difós en les arts plàstiques a partir de l’expressió anglesa performance art que té el significat d’art en viu. Està molt relacionat amb l’art conceptual, als “happenings”, al moviment artístic “Fluxus events” i al “body art”. La paraula performance es va començar a utilitzar especialment per definir certes manifestacions artístiques a finals dels anys seixanta. Aquest medi artístic va tenir el seu auge durant els anys setanta.
La història del "performance art", però, comença a principis del segle XX, amb les accions en viu d’artistes de moviments avantguardistes. Creadors lligats al futurisme, al constructivisme, al dadaisme i al surrealisme, realitzaven exhibicions no convencionals .
- L’art de la performance és aquell en el que el treball el constitueixen les accions d’un individu o grup, en un lloc determinat i durant un temps concret.
- La Performance o acció artística pot produir-se en qualsevol lloc, iniciar-se en qualsevol moment i pot tenir qualsevol durada.
- Una "acció artística" és qualsevol situació que involucri quatre elements bàsics: temps, espai, el cos de l’artista i una relació entre aquest i el públic. S’oposa a la pintura o l’escultura, ja que no és l’objecte sinó el subjecte l’element constitutiu de l’obra artística.
- La performance és parenta de l’acció poètica, la intermèdia, la poesia visual i altres expressions de l’art contemporani que algunes persones anomenen: “live art”, “action art”, intervencions i “manoeuvres”. En art contemporani, ens referim a acció poètica quan distingim una performance d’una acció basada en el sentit poètic de l’art, la literatura o la cultura.
dilluns, 17 de gener del 2011
DE LA IDENTIDAD PERSONAL - David Hume (1711 - 1776)
Algunos filósofos se figuran que lo que llamamos nuestro YO es algo de lo que en todo momento somos íntimamente conscientes; que sentimos su existencia, y su continuidad en la existencia, y que, más allá de la evidencia de una demostración, sabemos con certeza de su perfecta identidad y simplicidad. La sensación más intensa, la más violenta pasión, en vez de distraernos de esa contemplación -dicen- lo único que hacen es inculcarla con mayor intensidad, y llevarnos a advertir la influencia que tienen sobre el yo, sea por dolor o por placer. Querer aducir más pruebas sería debilitar su evidencia, pues no existe prueba derivable de un hecho de la que podamos ser tan íntimamente conscientes, ni queda nada de lo que podamos estar seguros si dudamos de nuestro propio yo.
Desgraciadamente, todas esas afirmaciones son contrarias a la experiencia misma abogada en su favor; no tenemos idea alguna del yo de la manera que aquí se ha explicado. En efecto, ¿de qué impresión podría derivarse esta idea? Es imposible contestar a esto sin llegar a una contradicción y a un absurdo manifiesto. Y sin embargo, esta es una pregunta que habría necesariamente que contestar si lo que queremos es que la idea del yo sea clara e inteligible. Tiene que haber una impresión que dé origen a cada idea real. Pero el yo o persona no es ninguna impresión, sino aquello a que se supone que nuestras distintas impresiones e ideas tienen referencia. Si hay alguna impresión que origine la idea del yo, esa impresión deberá seguir siendo invariablemente idéntica durante toda nuestra vida, pues se supone que el yo existe de ese modo. Pero no existe ninguna impresión que sea constante e invariable. Dolor y placer, tristeza y alegría, pasiones y sensaciones se suceden una tras otra, y nunca existen todas al mismo tiempo. Luego la idea del yo no puede derivarse de ninguna de estas impresiones, ni tampoco de ninguna otra. Y en consecuencia, no existe tal idea.
Pero, todavía más: ¿en qué tendrían que convertirse todas nuestras percepciones particulares, de segur esa hipótesis? Todas ellas son diferentes, distinguibles y separables entre sí, y pueden ser consideradas por separado y existir por separado: no necesitan de cosa alguna que las sostenga en su existencia. ¿De qué manera pertenecerían entonces al yo, y cómo estarían conectadas con él? En lo que a mí respecta, siempre que penetro más íntimamente en lo que llamo mí mismo tropiezo en todo momento con una u otra percepción particular, sea de calor o frío, de luz o sombra, de amor y odio, de dolor o placer. Nunca puedo atraparme a mí mismo en ningún caso sin una percepción, y nunca puedo observar otra cosa que la percepción. Cuando mis percepciones son suprimidas durante algún tiempo: en un sueño profundo, por ejemplo, durante todo ese tiempo no me doy cuenta de mí mismo, y puede decirse que verdaderamente no existo. Y si todas mis percepciones fueran suprimidas por la mente y ya no pudiera pensar, sentir, ver, amar y odiar tras la descomposición de mi cuerpo, mi yo resultaría completamente aniquilado, de modo que no puedo concebir qué más haga falta para convertirme en una perfecta nada. Si tras una reflexión seria y libre de prejuicios hay alguien que piense que él tiene una noción diferente de sí mismo, tengo que confesar que ya no puedo seguirle en sus razonamientos. Todo lo que puedo concederle es que él puede estar tan en su derecho como yo, y que
ambos somos esencialmente diferentes en ese particular. Es posible que él pueda percibir algo simple y continuo a lo que llama suyo, pero yo sé con certeza que en mí no existe tal principio.
Pero dejando a un lado a algunos metafísicos de esta clase, puedo aventurarme a afirmar que todos los demás seres humanos no son sino un haz o colección de percepciones diferentes, que se suceden entre sí con rapidez inconcebible y están en un perpetuo flujo y movimiento. Nuestros ojos no pueden girar en sus órbitas sin hacer que sus percepciones varíen. Y nuestro pensamiento es aún más variable que nuestra vista. Todos los demás sentidos y facultades contribuyen a este cambio: no existe un solo poder del alma que permanezca inalterable, siquiera por un momento. La mente es una especie de teatro en el que distintas percepciones se presentan en forma sucesiva; pasan, vuelven a pasar, se desvanecen y mezclan en una variedad infinita de posturas y situaciones. No existe en ella con propiedad ni simplicidad en un tiempo, ni identidad a lo largo de momentos diferentes, sea cual sea la inclinación natural que nos lleve a imaginar esa simplicidad e identidad. La comparación del teatro no debe confundirnos: son solamente las percepciones las que constituyen la mente, de modo que no tenemos ni la noción más remota del lugar en que se representan esas escenas, ni tampoco de los materiales de que están compuestas.
David Hume, Tratado de la naturaleza humana, Libro I, Parte IV, Sección VI
Etiquetes de comentaris:
FILOSOFIA,
IDENTITATS
divendres, 14 de gener del 2011
NEIL HARBISSON
Neil Harbisson va nèixer a Londres el 27 de juliol de 1982, i, segons explica, als 11 anys més o menys li van detectar ACROMATOPSIA una condició hereditària de la visió que des del seu naixement l'obliga a veure el món en blanc i negre.
No us podeu imaginar com n'és d'interessant sentir com explica la seva vida, i tot el que deu haver patit, com anècdotes que ens van fer fer riallades (a mi sobretot) ahir en l'AVUI NO HI HA FUNCIÓ de l'escorxador.
Després d'explicar-nos tot això ens deixar preguntrar-li coses que no entenem, que no podem comprendre, que ens sorprenen... I em fa una revelació: "que sent la meva veu de color blau fort, casi turquesa"... a mi si que em va deixar blau...
Però el més interessant és un concepte que sorgeix en la seva exposició, el concepte de SINESTÈSIA... que jo havia pensat explicar en els tallers però ja que està introduït només us deixo una definició:
La sinestèsia, del grec συν, 'junt', i αισθησία, 'sensació', és, en la mescla de varios sentits. Un sinestèsic pot, per exemple, sentir colors, veure sons i percebre sensacions gustatives en tocar un objecte amb una textura determinada, o evocar gustos, olors, en sentir una cançó. La sinestèia és un efecte comú d'algunes drogues psicodèliques, com LSD, la mescalina o alguns fongs tropicals.
I explica també que va viatjar per moltes ciutats d'Europa a la recerca d'una identitat sonora i cromàtica...
coas que podria estar relacionada amb el viatge que fa PEER GYNT d'IBSEN
No us podeu imaginar com n'és d'interessant sentir com explica la seva vida, i tot el que deu haver patit, com anècdotes que ens van fer fer riallades (a mi sobretot) ahir en l'AVUI NO HI HA FUNCIÓ de l'escorxador.
Després d'explicar-nos tot això ens deixar preguntrar-li coses que no entenem, que no podem comprendre, que ens sorprenen... I em fa una revelació: "que sent la meva veu de color blau fort, casi turquesa"... a mi si que em va deixar blau...
Però el més interessant és un concepte que sorgeix en la seva exposició, el concepte de SINESTÈSIA... que jo havia pensat explicar en els tallers però ja que està introduït només us deixo una definició:
La sinestèsia, del grec συν, 'junt', i αισθησία, 'sensació', és, en la mescla de varios sentits. Un sinestèsic pot, per exemple, sentir colors, veure sons i percebre sensacions gustatives en tocar un objecte amb una textura determinada, o evocar gustos, olors, en sentir una cançó. La sinestèia és un efecte comú d'algunes drogues psicodèliques, com LSD, la mescalina o alguns fongs tropicals.
I explica també que va viatjar per moltes ciutats d'Europa a la recerca d'una identitat sonora i cromàtica...
coas que podria estar relacionada amb el viatge que fa PEER GYNT d'IBSEN
Etiquetes de comentaris:
ARTISTES,
IDENTITATS,
SINESTÈSIA
dimarts, 11 de gener del 2011
PEL QUE FA ALS ESPECTACLES NO CONVENCIONALS
Amb l’etiqueta de “NO convencionals” em refereixo a aquells espectacles que no tenen una estructura de plantejament, nus i desenllaç segons la norma predominant durant 25 segles.
Avui un espectacle en viu del tipus que sigui: teatral, de titelles, musical, de circ, instal·lacions, performances... pot tenir un format que no sigui reconegut per la nostra mirada aburgesada, acostumada a les històries televisives, teatrals o cinematogràfiques anomenades “fàcils” i em refereixo a fàcils amb la idea de que puguem percebre’n una bona “legibilitat”, per fer-ho encara més entenedor: aquells en que “s’entén tot allò que passa”.
Per als espectacles que tenen una legibilitat dificultosa, aquells que quan surts de l’espectacle fas el comentari de: “no he entès res”, o “vaja una presa de pèl”, o “ah, és diferent”, jo diria que són espectacles als quals no s’acostuma la nostra mirada una mica antiquada, però això no vol dir que no tinguin una qualitat pròpia – i bona – fonamentada en una elaboració conceptual i artística.
Seguint a Jacques Rancière, m’agradaria exposar que allò que veiem en un espectacle és, la majoria de vegades, només la part superior d’un iceberg, que sobresurt del nivell de l’aigua, i solem oblidar que per sota hi pot haver una gran massa estructurada que sosté la part visible i que permet que aquesta suri.
J. Rancière exposava que percebre allò que resulta obvi, de vegades, no acaba de deixar-nos percebre tot allò que hi ha al darrere. Ell utilitzava un exemple senzill basant-se en el RETRAT DE LEWIS PAYNE: una fotografia de 1865 feta per Alexander Gardner.
Si observem aquesta fotografia podem creure que no hi ha res a la imatge que la faci especial... però seguint la seva teoria podem dir que hi ha 2 conceptes que cal tenir en compte
1- STUDIUM: la foto és bonica, el noi també – depenent dels gustos personals de cada u- i tots aquells aspectes informatius representats: allò que veiem... per contra aquesta informació podrà variar si descobrim la informació que hi ha al darrera, la part que no veiem de l’iceberg i que ell anomena...
2- PUNCTUM – Està a punt de morir. Força de la pensativitat. Allò que pensa la imatge i que nosaltres igual no podem captar. No hi ha res a la foto que ens digui que el jove morirà, a menys que tinguem les següents informacions
a. Que la foto representa a Lewis Payne
b. Que fou condemnat a mort el 1865 per temptativa d’assassinat d’un secretari d’estat nord-americà
c. Que era el primer cop que es permetia a un fotògraf, fotografiar l’execució de la pena capital.
Tota aquesta informació fa que, de sobte, una simple fotografia sigui més important, i que la nostra legibilitat sigui més gran per poder continuar decidint si ens agrada més o menys ara que la informació ja es gairebé completa (perquè ens faltaria encara conèixer l’estat d’ànim del fotògraf quan va tirar la fotografia per acabar de comprendre el moment en que es va prendre)
Tota aquesta teoria que estableix Rancière a la seva obra “L’espectador emancipat” la podem aplicar a molts dels espectacles actuals. Veiem una (re) presentació sense atènyer a allò que hi ha a sota, la part invisible de l’iceberg, tot el procés creatiu i de conceptualització que ha produït en molts casos, allò que els nostres ulls aburgesats no són capaços de comprendre.
dilluns, 10 de gener del 2011
Autopsicografia (Fernando Pessoa) - na voz de Paulo Autran
AUTOPSICOGRAFIA - FERNANDO PESSOA
El poeta és fingidor.
Fingeix tan completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent.
I qui llegeix el que escriu
en el dolor llegit sent
no els dos que el poeta viu
ans només el que ell no té.
I així per la vida roda,
joguinejant amb la ment,
un tren de corda que roda:
el cor, contínuament.
(Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)
Fingeix tan completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent.
I qui llegeix el que escriu
en el dolor llegit sent
no els dos que el poeta viu
ans només el que ell no té.
I així per la vida roda,
joguinejant amb la ment,
un tren de corda que roda:
el cor, contínuament.
(Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)
TALLERS AMB L'ESPECTADOR
En anteriors temporades, el Teatre Municipal de l’Escorxador va endegar un cicle anomenat Avui no hi ha funció!!! amb… per tal d’atansar públics i creadors. Foren Sol Picó, que estava immersa en la creació del seu El llac de les mosques (que fou Premi Max 2010), i Àngels Margarit, que va reeditar Corol·la amb motiu del 25è aniversari de la companyia, les qui van explicar al públic lleidatà com s’enfronten a un nou treball, en el cas de Sol Picó, o a una reposició d’una peça emblemàtica, en el cas de Margarit.
A través d’aquestes experiències reeixides i del Taller amb l’Espectador de la darrera edició del Premi de Projectes Escènics, volem donar continuïtat a les activitats que afavoreixen el diàleg entre l’espectador i el creador, entre l’espectacle i el públic.
La nostra intenció amb aquests tallers és oferir eines a l’espectador per ampliar mirades i referències a l’entorn de l’espectacle i del seu creador.
Us proposem per a aquesta temporada uns espectacles amb “valor afegit”, un “valor” que li donaran les sessions dels tallers que es realitzaran dies abans de la presentació dels espectacles.
Taller 1: el dijous 3 de febrer de 2011, de 20 a 22 h
Les identitats dels heterònims de Fernando Pessoa, conduït per Jaume Belló
i vinculat a l’espectacle Club Fernando Pessoa de Societat Doctor Alonso
Taller 2: el dissabte 19 de març de 2011, de 19 a 22 h
Creació i interpretació coreogràfica conduït per Cesc Gelabert
i vinculat a l’espectacle Belmonte de Gelabert-Azzopardi
Taller 3: el dijous 31 de març de 2011, de 20 a 22 h
El viatge, cap al romanticisme? de Peer Gynt, conduït per Jaume Belló
i vinculat a l’espectacle The Norwegian Twosome de Dimitri Ialta
Les inscripcions són de franc i cal adreçar-les a:
mailto:%20teatre@paeria.cat / 973 279 356
A través d’aquestes experiències reeixides i del Taller amb l’Espectador de la darrera edició del Premi de Projectes Escènics, volem donar continuïtat a les activitats que afavoreixen el diàleg entre l’espectador i el creador, entre l’espectacle i el públic.
La nostra intenció amb aquests tallers és oferir eines a l’espectador per ampliar mirades i referències a l’entorn de l’espectacle i del seu creador.
Us proposem per a aquesta temporada uns espectacles amb “valor afegit”, un “valor” que li donaran les sessions dels tallers que es realitzaran dies abans de la presentació dels espectacles.
Taller 1: el dijous 3 de febrer de 2011, de 20 a 22 h
Les identitats dels heterònims de Fernando Pessoa, conduït per Jaume Belló
i vinculat a l’espectacle Club Fernando Pessoa de Societat Doctor Alonso
Taller 2: el dissabte 19 de març de 2011, de 19 a 22 h
Creació i interpretació coreogràfica conduït per Cesc Gelabert
i vinculat a l’espectacle Belmonte de Gelabert-Azzopardi
Taller 3: el dijous 31 de març de 2011, de 20 a 22 h
El viatge, cap al romanticisme? de Peer Gynt, conduït per Jaume Belló
i vinculat a l’espectacle The Norwegian Twosome de Dimitri Ialta
Les inscripcions són de franc i cal adreçar-les a:
mailto:%20teatre@paeria.cat / 973 279 356
dimarts, 4 de gener del 2011
Mi performance
Es una zona, una zona sin cuerpo.
Es un caudal, un río de frecuencias.
Navego sin rumbo y me dejo llevar.
Casi un agujero negro.
Es un portal al tiempo.
Es un cauce.
Es una teletransportación.
Son las lenguas.
Es un viaje.
Es la zona de Tarcovsky.
Filosofía sufí, movimientos sin sentido.
Filosofía zen, importancia de lo simple.
3 de la tarde, imagino que vuelo.
3 de la tarde, imagino que vuelo.
Es de noche y salto en el tiempo.
Etiquetes de comentaris:
DEFINICIONS,
PERFORMANCE
El poder de lo simple II
El poder de lo simple I
dilluns, 3 de gener del 2011
LA PERFORMANCE
La performance és el lloc per a aquelles disciplines que encaixen malament. És el lloc de la resistència creixent per als que no tenen lloc, no hi caben o no vulguin caber en aquestes categories que contenen les arts acuradament repartides pertot.
La performance és aquell espai on les 2 dimensions del pintor es troben amb les 3 del ballarí, on el cartell de l'activista es troba amb el titella de l'escultor, on el ritual de l'etnógraf es troba amb l'assaig de l'actor, on les paraules de l'estudiant es troben amb el cos del performer.
La performance és aquell espai on les 2 dimensions del pintor es troben amb les 3 del ballarí, on el cartell de l'activista es troba amb el titella de l'escultor, on el ritual de l'etnógraf es troba amb l'assaig de l'actor, on les paraules de l'estudiant es troben amb el cos del performer.
Etiquetes de comentaris:
DEFINICIONS,
PERFORMANCE
Subscriure's a:
Missatges (Atom)