Amb l’etiqueta de “NO convencionals” em refereixo a aquells espectacles que no tenen una estructura de plantejament, nus i desenllaç segons la norma predominant durant 25 segles.
Avui un espectacle en viu del tipus que sigui: teatral, de titelles, musical, de circ, instal·lacions, performances... pot tenir un format que no sigui reconegut per la nostra mirada aburgesada, acostumada a les històries televisives, teatrals o cinematogràfiques anomenades “fàcils” i em refereixo a fàcils amb la idea de que puguem percebre’n una bona “legibilitat”, per fer-ho encara més entenedor: aquells en que “s’entén tot allò que passa”.
Per als espectacles que tenen una legibilitat dificultosa, aquells que quan surts de l’espectacle fas el comentari de: “no he entès res”, o “vaja una presa de pèl”, o “ah, és diferent”, jo diria que són espectacles als quals no s’acostuma la nostra mirada una mica antiquada, però això no vol dir que no tinguin una qualitat pròpia – i bona – fonamentada en una elaboració conceptual i artística.
Seguint a Jacques Rancière, m’agradaria exposar que allò que veiem en un espectacle és, la majoria de vegades, només la part superior d’un iceberg, que sobresurt del nivell de l’aigua, i solem oblidar que per sota hi pot haver una gran massa estructurada que sosté la part visible i que permet que aquesta suri.
J. Rancière exposava que percebre allò que resulta obvi, de vegades, no acaba de deixar-nos percebre tot allò que hi ha al darrere. Ell utilitzava un exemple senzill basant-se en el RETRAT DE LEWIS PAYNE: una fotografia de 1865 feta per Alexander Gardner.
Si observem aquesta fotografia podem creure que no hi ha res a la imatge que la faci especial... però seguint la seva teoria podem dir que hi ha 2 conceptes que cal tenir en compte
1- STUDIUM: la foto és bonica, el noi també – depenent dels gustos personals de cada u- i tots aquells aspectes informatius representats: allò que veiem... per contra aquesta informació podrà variar si descobrim la informació que hi ha al darrera, la part que no veiem de l’iceberg i que ell anomena...
2- PUNCTUM – Està a punt de morir. Força de la pensativitat. Allò que pensa la imatge i que nosaltres igual no podem captar. No hi ha res a la foto que ens digui que el jove morirà, a menys que tinguem les següents informacions
a. Que la foto representa a Lewis Payne
b. Que fou condemnat a mort el 1865 per temptativa d’assassinat d’un secretari d’estat nord-americà
c. Que era el primer cop que es permetia a un fotògraf, fotografiar l’execució de la pena capital.
Tota aquesta informació fa que, de sobte, una simple fotografia sigui més important, i que la nostra legibilitat sigui més gran per poder continuar decidint si ens agrada més o menys ara que la informació ja es gairebé completa (perquè ens faltaria encara conèixer l’estat d’ànim del fotògraf quan va tirar la fotografia per acabar de comprendre el moment en que es va prendre)
Tota aquesta teoria que estableix Rancière a la seva obra “L’espectador emancipat” la podem aplicar a molts dels espectacles actuals. Veiem una (re) presentació sense atènyer a allò que hi ha a sota, la part invisible de l’iceberg, tot el procés creatiu i de conceptualització que ha produït en molts casos, allò que els nostres ulls aburgesats no són capaços de comprendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada