M'acaba de dir l'Òscar mentre parlàvem del Calamaro: "ja que no sabem on anem, almenys que sapiguem d'on venim!" Aquesta és la pista definitiva per entendre la nostra identitat. Es curiós com, l'altre dia, parlant de Sigmund Freud i de la seva teoria de l'iceberg, veiem que el que la gent pot veure de nosaltres és només una part molt petita que sura sobre aigües fredes però que amaga una ciutat fortificada de gel (iceberg) que és el que som, el que tenim, d'on venim i qui ens precedeix...
Això també es pot dir de la majoria d'espectacles actuals, només som capaços de veure aquesta petita part que és la (re)-presentació, i molts cops no som capaços de percebre el treball, els conceptes, la història que hi ha al darrera, i ens perdem en la recerca de significats en un lloc on només hi ha volgut haver una presentació simple i senzilla dels llocs que hem viscut i d'on venim, ho vaig veure l'altre dia amb el Neil Harbisson, i crec que és el sistema de treball que segueixen la majoria d'artistes del món mundial sencer: Esbrinar d'on venen per poder descubrir on van.
Connectar-se amb les etiquetes de com ens veiem, què som o què no som, i amb aquelles cançons que per nosaltres signifiquen alguna cosa, un moment especial... és una tasca que posa en marxa la
sinestèsia, la combinació de sentits, sentiments i emocions que ens hauria de portar a un viatge cap a les nostres arrels, com el que emprén Peer Gynt en l'obra d'Ibsen. Fer això d'una manera honesta, ja és un pas en la recerca per comprendre'ns millor, per aclarir totes les coses que tenim al cap, fer-nos més senzills, per saber quin ha de ser el nostre viatge, el nostre destí...
Gràcies Òscar per la teva llum aclaridora.
