La majoria dels articles sobre Teatre evoquen una obra, un/una intèrpret, un director o directora, eventualment un dramaturg/-a, però poques vegades es refereixen a les espectadores i els espectadors. Tot i que sense aquesta figura el teatre no existeix. Des del punt de vista dels professionals, sobre l’escena, hi ha el fons, dreta i esquerra del públic, (o com diuen els francesos, la cort –dreta– i el jardí –esquerra–) i la molt misteriosa i sempre canviant «quarta paret». Un mur construït d’anonimats dotats d’un poder estrany: aquell espai que ens pot fer estimar o no el nostre treball d’espectadors i, per tant, assegurar-nos o no l’èxit.
Si més no, aquest és el repartiment que coneixem avui dia. Si poguéssim viatjar en el temps i veure una de les peces de Shakespeare quan es van crear per primer cop, fora tot un altre entorn el que ens envoltaria. Si en forméssim part, estaríem a la platea dempeus durant tota la representació – i, per ajudar-nos a mantenir la distancia, podríem tenir algunes coses de menjar i beure, així com algunes amistats amb les quals podríem discutir i comentar la història. Si fóssim persones notables, estaríem en una llotja molt més ocupats a ensenyar-nos a nosaltres mateixos que a mirar com actuen els/les comediants. I si fóssim veritablement afortunats, potser se’ns hauria ofert el luxe de la llotja just al damunt/davant, en la qual hauríem pogut jugar a cartes amb els nostres i enraonar sobre els darrers rumors de la cort a la vista de tots, mentre Romeu es moria d’amor per Julieta.
“Espectadors condicionats”
Un espectador de 2010 s’espantaria en una representació del segle XVII, com a la inversa, un espectador d’aquella època no comprendria res del silenci casi religiós que es fa avui a les sales de teatre. En la nostra cultura, estem no només condicionats per saber com comportar-nos en un teatre i, en part, condicionats per apreciar o no allò que hi veiem.
Per exemple, són nombrosos els espectadors que pensen que és normal que les tragèdies clàssiques amb els llargs alexandrins de Racine o Corneille son una mica avorrides. En certa manera, la seva educació els fa creure que alguns dels sospirs qui se’ls escapen són el signe de que han assistit a l’espectacle àrid i difícil que esperaven veure – la veritable cultura no esta feta – segons deien – més que per divertir. No és pot més que lamentar amargament aquest fenomen, aquesta mena d’avorriment acceptable i acceptat, molt ben descrit per Peter Brook en el seu assaig L’Espai buit. Car si un clàssic ens fa sospirar d’avorriment, no ens confonguem: és perquè ha estat mal interpretat, ou mal dirigit, o tots dos. Recordem allò que deia Jean Anouilh : «Una obra de teatre serveix per donar feina al comediant i plaer a l’espectador. » Una obra que adorm est un espectacle que o bé no ha estat prou treballat o bé ha estat mal treballat, no ens molestem en fer justificacions pseudo-intel·lectuals que alguns ens voldrien fer engolir.
Un intercanvi actiu
Com que el teatre és un espectacle viu, ens fa viure emocions. No importa que sigui l’alegria, la tristesa, la revolta, el desig, la ira o l’amor: el teatre parla tant al nostre cor com al nostre cervell. Es per això que la nostra escolta, que es vol respectuosa amb el seu silenci, és potser qüestionable. Sense caure en els excessos dels jugadors de cartes elisabetians, per quina raó l’espectador hauria de forçar-se a contenir les seves emocions ? Si algú riu ja sigui o no d’una manera poc oberta, com és que casi sempre hi ha altres persones que faran els «xit!» o es giraran? De la mateixa manera que nosaltres sentim els actors i les actrius, també ens senten a nosaltres, i quines més belles respostes els podem oferir que les nostres reaccions al seu art ? Els actors i les actrius s’adonen llavors que la sala està atenta, però tots us ho diran: és una sala reactiva la que els electritza i els fa créixer. Perquè llavors s’hi instal·la l’intercanvi, i la quarta paret es revela i esdevé una part integrant de la representació.
L’espectador no té doncs, un rol passiu, més aviat al contrari. No solament és una persona única i una mateixa representació podrà ser percebuda de manera diferent per cada membre del públic, sinó que les seves reaccions poden influir sobre la experiència dels/les intèrprets. Aquests si que saben reconèixer el silenci carregat d’un públic suspès als seus llavis i als que el cop sec del seient que es solapa sempre que un abandona la sala.
Els espectadors i espectadores tenen, però, un moment d’expressió que els està particularment reservat: la salutació. Entre la ovació de peu i els xiulets i uuuhs de desaprovació, hi ha tot un pannell d’aplaudiments reveladors: tímids, dispersos, polits, calorosos, desbocats… Però tornem als extrems: si un veu algun cop al públic aixecar-se com una sola persona per mostrar el seu entusiasme, és molt estrany sentir xiulets i uhhs de desaprovació al final de representació. Es perquè els espectacles poques vegades són tan dolents? Malauradament no. És molt més probable que sigui a causa d’una certa « bona educació » que frena les reaccions. I per tant, com ens confiava un director d’escena endurit: « Quan un espectacle és dolent, fins i tot si són amics, jo poso un punt d’honor si xiulo al final. Sinó, jo no estic sent honest i jo no li faig cap bon servei. Et llavors, al menys, quan aplaudeixo, saben que m’ha agradat realment.» Si els espectadors esperem una representació més veritable que la natura dels comediants, no se’ls hi deu com a contraprestació la nostra sinceritat? Hauríem de ser veritables a l’hora d’explicar allò que hem sentit de debò, com una marca d’integritat i de respecte -cara a cara- del treball de l’altre.
Al final, el lloc de l’espectador està al centre del teatre: és per ell que tot ha estat posat en lloc, és a ell a qui cerquen de seguir les persones que estan damunt de l’escenari i és ell qui té el darrer mot. El darrer mot que nosaltres deixem de part nostra a un lluminós Oscar Wilde:
«És l’espectador, i no la vida, allò que l’art reflecteix realment.»
Traducció d’un article de Delphine Kilhoffer publicat el 3 de Maig de 2010 a "Sur le fond, Théâtre"
