COMENÇA AVIAT LA TEMPORADA DE TALLERS AMB ESPECTADORS

Després de Festes començarà la nova programació del Teatre de l'Escorxador i, com a tot arreu, segurament serà una programació d'estisorada, però la gent que movem l'art i la cultura i ens movem en el terreny de la creació hem de ser conscients que a nosaltres ens pertoca continuar creant, decidint el que volem, emocionar-nos.

Els polítics passen igual que les tempestes, però els i les artistes perdurem...

És molt important que totes les persones espectadores -a les que Cesc Gelabert considera artistes- també perdurin... com podem fer-ho ? bé només cal pensar en que tenim per oferir... no demanar... NO DEMANAR!!!

Nosaltres oferim tallers amb el públic... i penso que cada cop més serà un públic VULNERABLE i OBERT/RECEPTIU... ACTIU en definitiva... això no cal dir-ho... Voldreu formar part de la Comunitat que està a punt de començar ???

Benvingudes a DIE GEMEINSCHAFT 12/02.

OBRIR PORTES

Una de les coses que sempre he cregut és que un ha d'intentar obrir portes sempre, per a tot, per a la creativitat, per a l'amistat, per descobrir que s'amaga darrera d'algun lloc.

I això intento ensenyar sempre al meu alumnat, a les persones amb les que treballo més de tu a tu... Es possible que algun cop (o moltes vegades) ens faci por obrir una porta nova, perquè mai sabem que s'amagarà al darrere... però si per culpa de la por no fem aquest pas, resulta que estarem tancats sempre en una mateixa habitació, en un mateix espai, en un sense sentit continu, esperant qui sap qui, qui sap què... De fet, un cop oberta una porta, si no ens agrada allò que hi descobrim al darrera sempre estem a punt de tancar-la un altre cop, no crec que ningú alliberi tots els mals del món (com va fer Pandora amb la seva caixa) pel simple fet d'obrir una porta... Però si no l'obrim no sabrem mai què s'hi amaga... és possible que no hi acabem trobant res, i molts cops igual l'obrim i descobrim que hi ha coses que no ens interessen... però no hem de tenir panic a obrir noves portes a la nostra investigació, a la creació, o a la descoberta de la nostra potencialitat...

Es molt semblant al que sempre he dit en questió de viure la vida, un ha de pujar al tren que li passa pel davant quan té la oportunitat, si no ens agrada el que hi trobem durant el recorregut, sempre tenim l'opció de baixar en la següent estació, però si no pugem al tren és possible que algun cop (més endavant), ens acabem lamentant de no haver-hi volgut pujar i llavors ja no hi serem a temps.

COMENÇA UNA ALTRA TEMPORADA

Aviat començarem una altra temporada dels tallers amb el públic en el teatre de l'Escorxador, i cal començar a escalfar els motors... De nou la cosa promet !!

D'altra banda comencem amb la Maite Ojer una nova experiència, que seran debats sobre Art i Cultura... no us perdeu les notícies !!! El meu cap comença a posar-se en funcionament de nou... i la comunitat comença a caminar.

RESISTÊNCIA I RIURECRÀCIA (Manuel Molins)

En El Público de García Lorca es fa una divisió entre el teatre sobre l'arena i el teatre sota l'arena. El primer és un teatre convencional, potser inevitable i necessari, però adequat a les expectatives i exigències d'un públic burgès i petitburgès que considera les activitats artístiques com a manifestacions socials on lluir roba, poder, pedanteria o enginy. Un públic clarament reticent a prendre l'art com a compromís i vivència íntims.

Per contra, el teatre sota l'arena és com un riu secret, una mena de mar invisible i vivificant que banya tots aquells, públics i creatius, que tenen l'aspiració d'esdevenir poetes en la festa compartida de la creació d'un món divers i diferent.

El teatre sobre l'arena actua de dalt cap avall i és el teatre de la programació política i empresarial interessada, mentre que el teatre sota l'arena va de baix cap amunt i és el teatre dels qui, sense exhibicionismes imbècils, tracten de fer-se a si mateixos i en col·lectivitat com a membres crítics i exigents.

El teatre sobre l'arena ens mostra i planifica el que li convé al poder o al negoci, i el teatre sota l'artena tracta d'obrir noves portes i camnis en l'expressió i reconeixement del sentiment, l'ètica i la sensibilitat... Això no obstant, la contraposició no pot ser absoluta.

¿QUIÉN ES EL PÚBLICO Y DÓNDE SE ENCUENTRA?

Yo vengo a ser lo que se llama en el mundo un buen hombre, un infeliz, un pobrecillo, como ya se echará de ver en mis escritos; no tengo más defecto, o llámese sobra si se quiere, que hablar mucho, las más veces sin que nadie me pregunte mi opinión; váyase porque otros tienen el de no hablar nada, aunque se les pregunte la suya. Entremétome en todas partes como un pobrecito, y formo mi opinión y la digo, venga o no al caso, como un pobrecito. Dada esta primera idea de mi carácter pueril e inocentón, nadie extrañará que me halle hoy en mi bufete con gana de hablar, y sin saber qué decir; empeñado en escribir para el público, y sin saber quién es el público. Esta idea, pues, que me ocurre al sentir tal comezón de escribir será el objeto de mi primer artículo. Efectivamente, antes de dedicarle nuestras vigilias y tareas quisiéramos saber con quién nos las habemos.

Esa voz «público», que todos traen en boca, siempre en apoyo de sus opiniones, ese comodín de todos los partidos, de todos los pareceres, ¿es una palabra vana de sentido, o es un ente real y efectivo? Según lo mucho que se habla de él, según el papelón que hace en el mundo, según los epítetos que se le prodigan y las consideraciones que se le guardan, parece que debe de ser alguien. El público es «ilustrado», el público es «indulgente», el público es «imparcial», el público es «respetable»: no hay duda, pues, en que existe el público. En este supuesto, «¿quién es el público y dónde se le encuentra?”

(Mariano José de Larra)

COREOGRAFIA URBANA 1

Fa un parell de setmanes vaig trebabllar amb un grup de joves una PERFORMANCE, no sabien el què era, no sabien (jo tampoc) on aterraríem, però finalment aconseguim crear una cosa molt xula... Resulta excitant que et trobis amb persones amb les que sintonitzis d'una manera o altra, amb aquestes noies i nois joves he descobert que em queden moltes coses per fer, molt camí teatral per recorrer, però que cal fer un recorregut pels territoris de frontera, moltes gràcies a totes i tots els joves que vau participar en el meu taller de la trobada per oferir-me una estoneta de redescoberta de mi mateix... Hi continuaré treballant per a futures mogudes amb joves i potser també amb el públic. Gràcies Marta per oferir-me la possibilitat de fer aquest taller sense saber què era !!!!

EL PODER DEL SILENCI

Una mirada i un somriure, i m'abandono a qualsevol cosa que em demanin... em donen una clau i m'obren el seu habitacle, em conviden a beure un suc de no sé ben bé massa bé què, i a ballar amb una música deliciosa, i a jaure de peu, per observar un petit i dolç espectacle de titelles, mentre vaig viatjant per aquest receptacle on instal·len petits trossos de la seva vida...

 

al final, una noia m'acomiada a la meva sort amb una mirada entre trista i agraïda, i surto a l'aventura amb un abric i una maleta, sense saber on anar. Sóc un exiliat més de Kamchàtka. I ningú em diu què he de fer. Això és el poder del silenci.  www.kamchatka.cat/