ELS CERCLES CONCILIARS

En els cercles conciliars, una de les formes més antigues d’autorealització, comunicació, obertura i transparència a la saviesa col·lectiva, unim la pràctica de conversa d’estar asseguts en un cercle, escoltant a tothom amb respecte, i parlant la nostra pròpia veritat cap al centre. Prenem els torns aguantant una vareta o objecte que ens atorga el torn de paraula, i cada persona parla només un cop durant cada una de les sessions setmanals. 

Una cosa que ens pot servir és practicar aquestes petites guies, i notar com canvien la nostra experiencia conversacional 

• Llegir les instruccions dels cercles conciliars, per aprendre més coses sobre com participar en el mateix. • Quan seieu al voltant del perímetre del cercle, recordeu la totalitat, i recordeu el centre, a cada moment, quina és la vostra relació amb vosaltres, amb aquest cercle de gent i amb l’esperit que està al centre. • Cada setmana hem d'arribar a la ronda que toca, sentint-nos lliures de buscar a començaments de setmana per veure quina qüestió o tema és el que podem guardar durant un dia o dos abans de respondre. • Llegim a través de les noves respostes la ronda actual, escoltem amb atenció plena, des del cor, rebem i guardem el regal de cada resposta com ens agradaría que es rebessin les nostres i que fossin guardades per la resta de gent. • Reflexionem en allò que és veritat per a nosaltres i després diem-ho honestament des del cor. • Parlem cap al centre del cercle, cap a la totalitat, més que no pas en resposta a cap individu. • Si preferim no respondre en una de les rondes, indiquem, no obstant que estem presents en el cercle dient alguna cosa com, “avui seuré en silenci amb vosaltres” o alguna altra cosa que faci veure que hi som però que no volem parlar. • Completem cada ronda setmanal, dins del període de set dies que engloba quan entrem en un cercle conciliar; si ens perdem una ronda setmanal per qüestions de viatges, malaltia o altres circumstàncies, podem fer arribar algunes respostes prèvies i respondre noslatres mateixos, però el focus d’atenció del cercle, estàrà en la ronda nova. • Després de completar cada ronda, podem necessitar afegir alguna cosa sobre el que s’ha dit o resumir el que hem rebut de les escoltes i reflexions, podem crear un tema en qualsevol moment, però allò que afegim com a reflexió pot ser llegit per qualsevol no només pel nostre grup. Si volem referir-nos a les paraules d’alguna altra persona o dir alguna cosa que pugui revelar la seva identitat o ser privat o confidencial, cal demanar permís explícit primer. Cal atendrree al nostre bon judici. • Recordem que totes les respostes del cercle són confidencials. Podem mostrar les nostres idees o les nostres respostes i compartir-les amb persones de l’exterior però no podem compartir les reflexions o respostes d’altres persones amb altres de l’exterior sense el permís exprés de la persona.

La Coquille et le Clergyman (1926, Germaine Dulac)

Us ho recomano! Autèntic Antonin Artaud...
La imatge pura s'imposa a l'argument dramàtic... el que pretèn és proporcionar a qui està mirant, veritables precipitacions de somnis, no en un pla fingit i d'il·lusió sinó purament interior !!

TRANSFORMEM-NOS?

Feia molts dies que no escrivia res en aquest bloc, però ara comença per mi un nou procés amb els públics.... "D'on prové aquest treball?"... em feia reflexionar l'altre dia la Marga; ja no ho sé... però aquí ens trobem, em trobo, en aquest punt sense retorn... amb els coneixements i camí recorregut, sol o amb companyes i companys, al meu costat i moltes altres vegades al meu davant...

Joan Maria Gual deia que la capacitat del fet cultural en sí, en un sentit complet, ha de ser TRANSFORMADORA (ja sigui de forma individual o col·lectiva) perquè pugui ser anomenat un fet cultural... Enguany per mí ha estat un any molt transformador, i gairebé tot ha tingut a veure amb el teatre, encara que no tot en el sentit "d'espectacle"...

El teatre sempre ha estat la meva passió, i a través d'ell i no, per exemple, d'altres activitats he conegut a algunes de les persones més interessants de la meva vida. 

Quan Garcia Lorca deia: "al teatro no hay que ir a ver lo que pasa, sino a ver que nos pasa"... crec que parlava d'això mateix, del fet que si quan anem al teatre (i dic teatre en el sentit ampli d'art escènica quina sigui !) ens passa alguna cosa, llavors estem davant d'un fet cultural. I no només tenint en compte el que ens passa en veure l'espectacle, sinó el que ens passa en la nostra relació amb altres persones del públic, amb la tasca socialitzadora i creadora de comunitat que té el fet d'anar al "teatre" en sí mateix.

Si simplement ens distreu, llavors estem davant d'un acte d'entreteniment, de diversió, i això m'agradaria que s'entengués com una senzilla divisió sense que rere hi hagi cap maniqueisme ni cap judici de valor del que és millor o pitjor, en tot cas com a espectadora cada persona ha de decidir el que més li plagui.

El que sí que tothom hem de tenir molt present és que aquest fet cultural (o producte com a molta gent li plau  anomenar-lo) sorgeix d'una societat, d'un moment... es genera en aquest entorn social i acaba retornant-hi. 

La majoria de propostes, o fets culturals, dels darrers anys s'han desenvolupat en un entorn del que podríem anomenar l'estat del benestar, però ara comença a haver-hi moltes persones que ja no se senten identificades, que no tenen res a veure (ni volen tenir-ho) amb aquest estat del benestar. Per sort, moltes d'aquestes persones estan involucrades en el món de la creació artística. I seran aquestes persones i no unes altres qui es posaran davant nostre per reivindicar aquesta capacitat transformadora del fet cultural, ja sigui individual o col·lectiva.

Ens pertoca, en el nostre paper d'espectadores i espectadors decidir si volem comprometre'ns a rebre aquestes propostes i a deixar-nos transformar, a buscar models estètics, artístics i culturals que ens permetin ser persones més crítiques, amb més nivell cultural i (en definitiva) amb una major llibertat individual i col·lectiva que pugui mantenir-se una mica al marge de la cultura imposada pels mercats.
Tenim el dret d'exigir que els valors i els estímuls d'aquests fets culturals, puguin augmentar la nostra capacitat de decidir, no minvar-la i, per tant, tenim el dret (i m'arriscaria a dir que també tenim l'obligació) de contribuir al progrés del discurs estètic i ètic de qualsevol fet cultural.

EL PROCÉS D’ESCRIPTURA I EL PÚBLIC

Escriure, des del meu punt de vista (el de qui escriu per al teatre i gairebé sempre per encàrrec) és un procés llarg, no comença quan hom agafa el bolígraf i el paper, i tampoc acaba quan els deixa anar.

El procés d’escriptura, segurament comença, amb una idea (programada i desenvolupada per una imaginació fèrtil); aquesta idea, moltes vegades (i sobretot en aquelles persones que escriuen a la manera tradicional) s’acaba plasmant en un paper, ja sigui el mitjà utilitzat el bolígraf, o una màquina.

Escriure és re-escriure i, en el cas de la gent que escriu novel·les, poesies, i literatura en general acaba quan, després d’escriure, es corregeix, és re-escriu, es torna a corregir (això tantes vegades com cregui qui signarà l’autoria) i finalment s’edita... o s’arxiva.

Per a la gent que ens dediquem al món de l’escriptura o de la re-escriptura dramatúrgica, el procés acaba sent bastant més llarg,  depenent de la legibilitat del text literari (en primer terme) i del text espectacular (en segon terme). Vull dir, un cop escrita i re-escrita l’obra, i en el cas que la dirigeixi una persona diferent de la persona que escriu, comença un altre procés de re-escriptura, la re-escriptura (que per algú serà l’escriptura pròpiament dita) escènica, i en aquesta fase hi entra una autoria molt més col·lectiva:

-         el director o directora

-         les actrius i els actors i persones que manipulen objectes, ballen o interpreten qualsevol text i que a partir d’ara denominarem amb la categoria general de “performers”

-         les persones que dissenyen aquelles parts tècniques de l’espectacle

-         i les que s’encarregaran de crear l’univers sonor i estètic.

Entre tothom, construeixen una altra re-escriptura del text dramàtic (o literari) en la mesura que el converteixen en un text escènic (o espectacular)

Això el fa més ric, per suposat, i obre dues possibilitats:

1-    que hi hagi una gran legibilitat o legibilitat absoluta, amb la qual cosa, la re-escriptura del text potser es tancaria ja en la fase anterior, car no deixa lloc a la intervenció per part del públic

2-    o bé que la legibilitat sigui baixa o nul·la, amb la qual cosa, encara queda una feina molt gran a realitzar per part del públic. Cada espectadora i espectador individual han de procedir a “escriure” o “re-escriure” aquelles parts de l’espectacle (ja sigui text o no) que no hi són, les coses que no s’expliquen o no es diuen o no es fan, és a dir... els forats negres

I aquí entra en joc, l’ofici d’espectador: el de re-escriure l’espectacle des del seu propi punt de vista, cosa que farà en vàries etapes.

- en un primer moment mentre s’està duent a terme l’espectacle,

- posteriorment en la seva intimitat, sol o compartint gustos i opinions amb altres persones que també han vist l’espectacle.

Un cop tot aquest procés s’ha dut a terme, és el receptor final, el respectable públic qui ha de decidir què vol, què li agrada, què desitja en properes “ofrenes espectaculars”.

COM EN FAMÍLIA !!!

Què bonic és crear amb companyes i companys silenciosos que van construint els seus móns interiors a mesura que van construint petits fils narratius amb els objectes trobats i aportats.

Finalment, imagineu-vos una instal·lació en la que vam poder veure els nostres objectes, i les històries d'aquests objectes dins d'un univers col·lectiu, compartit, com aquells universos que construeix Jose Antonio Portillo...
El més màgic va ser poder compartir les històries que hi havia al darrere, algunes una mica dramàtiques (en el bon sentit), algunes de recors i d'enyorança, algunes inventades al moment, unes altres ultra-còmiques, i, fins i tot algun manual per construir històries, però tothom vam deixar un bocinet nostre en aquesta instal·lació, tan efímera com el taller, però que perdurarà en la memòria col·lectiva dels que hi vam assistir i la vam construir... (només vam trobar a faltar al tiet de Sant Feliu de Codines!!)

Col·locació del darrer fil .

La instal·lació comença a pujar.

Ja està a lloc i il·luminada.

L'incitador.

Zoom.

Gràcies a tothom per assistir i participar. Gràcies a la Marga i la Marta i la gent de l'Escorxador per posar sempre les coses tan fàcils... Gràcies José Antonio per servir d'inspiració!!

TOT A PUNT PER L'UNIVERS PORTILLO

El José Antonio Portillo ja m'ha enviat una foto seva. El material per al taller d'avui ja està a punt a punt, i en unes hores ens endinsarem en l'Univers d'aquest creador d'intal·lacions i gran narrador oral...

Si truqueu al Teatre de l'Escorxador per inscriure-us igual encara trobeu alguna plaça... !!!

Com fins a la tarda no podeu veure la seva foto, us deixo un Santet (que no sé quin és) que forma part també d'una instal·lació que va fer l'Efraim l'altre dia...  Si algú en sap el nom (del Sant) que ho digui !!!

Toni Jodar explica la dansa moderna i contemporània

Excel·lent la conferència/performance en la que Toni Jodar ens va explicar amb el seu propi cos el pas del temps de la dansa.

Un treball de caràcter pedagògic que ens mostra l´evolució des de la dansa clàssica fins a la dansa contemporània i la dansa-teatre, i on parla dels diversos gèneres i formes que utilitza el cos per expressar-se in motion, des d’Isadora Duncan fins les tècniques que elaboren Martha Graham, José Limón, Merce Cunningham i Pina Bausch.

El principal objectiu és oferir eines al públic per a gaudir més de la dansa i de la escena contemporània i entendre una mica més que ens expliquen o no les persones amb el seu moviment.

PER SEGUIR-LO US DEIXO UNS VIDEOS, TOT I QUE MILLOR SI PODEU ASSISTIR A ALGUNA PERFORMANCECONFERÈNCIA !!!!

Enhorabona Toni !! Gràcies Escorxadoreeeees !!!