UN TEATRE PÚBLIC HA D'OFERIR A LES MINORIES EL TEATRE QUE VOLEN VEURE

Àlex Rigola: “Un teatre públic ha d’oferir a les minories el teatre que volen veure” Aída Pallarès. Barcelona. 16.01.2015

El director Àlex Rigola ha obert el 7è Cicle Vis à Vis al Museu Europeu d’Art Modern. Un cicle de xerrades promogut pel club TR3SC, que convida personatges reconeguts del món de la cultura i acompanya la paraula amb un tast de vins de diversos cellers de la geografia catalana.

Quantes vegades, al llarg de la temporada, reflexionem sobre el teatre que tenim? Quantes vegades ens dediquem a mirar la cartellera teatral i, perquè sí, la comparem amb les de Londres, Berlín o París? És més, podem competir-hi? Àlex Rigola ho té clar: no, no podem. Actualment no tenim la mateixa qualitat teatral. Rigola va començar la xerrada Vis à Vis del club TR3SC parlant d’una de les claus a tenir en compte a l’hora de programar: analitzar l’entorn. En el cas de Venècia, explicava, has de saber que és una ciutat dedicada exclusivament al turisme i, per tant, el públic potencial de la Biennale és internacional.

Ara bé, amb el Teatre Lliure, per exemple, també s’havien de tenir en compte altres factors: l’any 2003, quan Rigola en va ser nomenat director, el teatre de Montjuïc s’havia convertit, amb totes les de la llei, en un teatre públic i, per tant, necessitava personalitat pròpia. “El Lliure havia de marcar el tarannà de les arts escèniques d’un territori. No podia ser ‘café para todos’”, va explicar, i, tot seguit, va afegir: “Quan tu programes has de comptar amb els artistes de la teva ciutat, però voler donar-los feina a tots és anar pel camí equivocat.”

I el públic? Quin paper hi juga en tot això? “Hi ha gent que vol veure allò que s’ha fet tota la vida i aquests són, precisament, la majoria d’espectadors del nostre país”, diu Rigola. Per tant, i evitarem posar exemples coneguts per tothom, triomfa el que triomfa. Sovint hi ha excepcions, sí, però quantitat i qualitat no sempre van de la mà. I, segons Rigola, “en teatre poden arribar a ser contraris”. És a dir: un teatre que tingui un públic minoritari no significa que sigui pitjor, ni de menys qualitat.

En aquests moments, Agrupación Señor Serrano és a Nova York amb el muntatge Brickman Brando Bubble Boom. Un espectacle que a Barcelona, la seva ciutat natal, amb prou feines s’ha pogut veure. I no parlem, ja, de fer temporada estable. És evident que un muntatge made in Serrano no té (suposem) massa espectadors, però, per Àlex Rigola, “un teatre públic ha d’oferir a les minories el teatre que volen veure”. Un teatre per als qui, com ell, van a veure un espectacle per posar-se davant del mirall, buscar-se a si mateixos i continuar preguntant-se coses.

Vis à Vis amb Àlex Rigola. © Noemí Roset

FONT: L'APUNTADOR 19 Gener 2015